Atenció
– Temps – Sinceritat – Educació – Orientació - Estímul - Respecte Amor
Per donar un bon
tracte i seguint en Jorge Barudy, els infants tenen:
o
Necessitats fisiològiques.
o
Necessitats de vincles afectius segurs i continus.
o
Bon tractre:
ü Necessitat de
vincles.
ü Necessitat d’acceptació.
ü Necessitat de
ser important per l’altre.
o
Necessitats cognitives:
ü Necessitat d’estimulació.
ü Experimentació.
ü Reforç.
o
Necessitats socials:
ü Comunicació.
ü Consideració.
ü Estructures.
o
Necessitat de valors.
No puc entendre com
és possible que encara avui (2012), i lo pitjor és que segur que durant molts d’anys,
estiguem parlant de les necessitats dels infants des d’un punt de vista de la
seva protecció. Com pot haver persones que puguin infringir dany físic o
psicològic als infants? Quina mena de societat tenim? Com hem arribat a aquest
punt?
Sobre determinats
aspectes, potser la societat no pot incidir amb la suficient força com per fer-los
canviar de conductes, però com pot la societat (tots nosaltres) respondre tard i
de vegades mal per atendre el dret a una vida digna dels infants?.
Els tres aspectes que
planteja en Jorge Barudy al document “La integración escolar como parte de un
modelo de protección infantil basado en la promoción de la resiliència” em
semblen capitals. I crec, que les autoritats haurien de fer cas, al menys de
tenir en compte, les seves indicacions.
En J.Barudy ens diu
que les intervencions de protecció més adequades són aquelles que s’organitzen
a partir de tres pilars:
1)
La evaluació de les competències parentals.
2)
La evaluació del dany dels nens i nenes
víctimes de maltractament.
3)
La cura i l’autocura dels professionals que
treballen en els programes de protecció infantil.
Sobre els tres es
treballa en l’actualitat, però el que per jo destaca de les seves indicacions
és el punt 1. Un aspecte que sempre m’he preguntat i amb el qual estic d’acord:
les competències parentals.
No tothom està preparat per ser pare i, per
tant, no tothom hauria de tenir el dret de ser pare. És una afirmació que
pot resultar molt polèmica, ja que atenta directament contra les llibertats i
els drets de les persones. Però és que, de vegades ens oblidem que si tenim
drets, també tenim obligacions, i el no compliment d’aquestes obligacions comporta
conseqüències, traduït: algú ho paga. I el que no podem tolerar, és que ho
pagui un infant.
Com pot tenir una
persona dret a tenir un fill sense poder garantir que donaràs resposta
a les
seves necessitats bàsiques? Parlo d’amor, d’afecte. No hauria de ser una
obligació poder demostrar que aquella persona està preparada i/o té o té
intenció d’adquirir els recursos necessaris per poder atendre les necessitats
dels infants?
I quan un
maltractador és reincident, quantes vegades ha de demostrar que no té solució?
Que no canviarà? Com diu J.Barudy: “en muchos casos un apoyo social,
educativo, y terapéutico, permite que estos padres desarrollen competencias
para hacerse cargo de la atención de sus hijos sin volver a dañarles...También,
he tratado de ayudar, sin resultados, a padres y madres cuyas personalidades
estaban tan dañadas que ya no le quedaban recursos para considerar a sus hijos
como semejantes...Este grupo de padres, no pueden, a pesar de la ayuda que se
les aporta, desarrollar las competencias necesarias para cuidar y respetar a
sus hijos”.
Per tant, les
competències parentals haurien de ser un tema present i d’actualitat constant a
nivell social per la importància i els efectes directes que tenen sobre els
infants el fet d’adquirir-les o no. En la majoria dels casos amb ajuda es poden
aconseguir, doncs anem a facilitar dita adquisició. Quan no es pugui, s’hauran
de prendre decisions ràpides perquè afectin el menys possible als infants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada