Esos locos bajitos

La cançó d’en Joan Manuel Serrat esta dedicada als infants i als seus pares. Als versos d’en Serrat trobem idees molt importants, ens hauríem d’aturar un moment per prendre consciència dels mateixos.

Podem sentir com canta “Nos empeñamos en dirigir sus vidas sin saber el oficio y sin vocación". Per tant, el fet de ser pare no implica ser un bon pare. El que a jo em transmet és que per ser un bon pare cal una conscienciació profunda i una voluntat firma per adquirir les habilitats necessàries per desenvolupar aquest rol de la millor manera possible.

Un altre dels versos diu que “y a los que, por su bien, (dicen) que hay que domesticar”. Entenc que es refereix a educar-los en uns valors i normes socials adients. Els pares han d’establir un vincle afectiu amb els petits i afavorir el seu desenvolupament físic, psicològic, emocional i social. Seguint amb aquesta idea escoltem “que eso no se hace, que eso no se toca”, són consignes que dóna per afavorir el desenvolupament i poder dur a terme aquesta comprensió i acceptació de normes socials. Això sí, no n’hi ha prou només amb prohibir, facilitant al nen les explicacions corresponents podrà comprendre el perquè de les coses. En aquest cas per quin motiu no es pot fer ni tocar allò. D’altra manera tornarà a caure en el mateix error.

“Cargan…con nuestros rencores y nuestro porvenir,… Les vamos trasmitiendo nuestras frustraciones”. Aquestes paraules posen de manifest el terme delegació adoptat per en Jorge Barudy; es refereix al conjunt de projectes i expectatives que es creen i depositen els pares sobre els seus fills. De vegades, inclús abans de néixer, els pares ja han decidit la professió que tindran els seus fills. Aquestes delegacions involuntàries per part dels infants els poden crear greus trastorns, sobretot si el nen vol viure la seva pròpia vida, i aquesta entra en oposició directa amb la que els pares havien planejat.

Per fer entrar en raó als pares, i tornar a fer reflexionar als oients, en Serrat entona “Nada ni nadie puede impedir que sufran, que decidan por ellos, que se equivoquen, que crezcan y que un día nos digan adiós", aposta per deixar que siguin els propis infants, aquestes personetes, però persones al cab i a la fi, els vertaders autors de la seva pròpia biografia, que siguin ells els encarregats d’escriure la seva vida. La feina dels pares i de la societat en general, serà la de vetllar per la seva seguretat, de fer de guia, d’acompanyants, oferir sempre la nostra ajuda... Però mai hem de voler que visquin una vida que no els correspongui, com seria la vida que algú ha dissenyat per ells.  Hem de propiciar que siguin persones autònomes, independents i crítiques.

La cançó no l’havia sentit mai, però he de dir que m‘ha semblat molt encertada i didàctica.

Aquí us deixo la lletra sencera de la cançó:

A menudo los hijos se nos parecen,
y así nos dan la primera satisfacción;
ésos que se menean con nuestros gestos,
echando mano a cuanto hay a su alrededor.

Esos locos bajitos que se incorporan
con los ojos abiertos de par en par,
sin respeto al horario ni a las costumbres
y a los que, por su bien, (dicen) que hay que domesticar.

Niño,
deja ya de joder con la pelota.
Niño,
que eso no se dice,
que eso no se hace,
que eso no se toca.

Cargan con nuestros dioses y nuestro idioma,
con nuestros rencores y nuestro porvenir.
Por eso nos parece que son de goma
y que les bastan nuestros cuentos
para dormir.

Nos empeñamos en dirigir sus vidas
sin saber el oficio y sin vocación.
Les vamos trasmitiendo nuestras frustraciones
con la leche templada
y en cada canción.

Nada ni nadie puede impedir que sufran,
que las agujas avancen en el reloj,
que decidan por ellos, que se equivoquen,
que crezcan y que un día
nos digan adiós.