Resiliència

La resiliència, un terme que totes les persones hauríen de conèixer i tenir molt present:
Segons la Real Academia de la Lengua Española (R.A.E.):

resiliencia.

1. f. Psicol. Capacidad humana de asumir con flexibilidad situaciones límite y sobreponerse a ellas.

2. f. Mec. Capacidad de un material elástico para absorber y almacenar energía de deformación.

Segons la Enciclopèdia Catalana:

resiliència

[enseny i psic] Resistència a les adversitats que manifesten algunes persones, infants i joves, que evolucionen favorablement malgrat haver estat sotmeses de manera continuada a estímuls negatius.

“En situacions de guerra, abandonament familiar, maltractaments, abusos infantils o altres en què l'equilibri emocional i la salut mental es troben amenaçats, aquestes persones desenvolupen recursos extraordinaris d'adaptació que els permeten suportar-les i superar-les. Tot i haver estat considerada com una reacció patològica, actualment es veu com un mecanisme de protecció enfront de l'estrès. Psiquiatres europeus com Boris Cyrulnik i Stefan Vanistendael han explicat i difós el concepte. A partir del 1970, als Estats Units aparegué la denominació personalitat resistent (hardiness) aplicada al mateix fenomen. Se li reconeixen els components de sentit de compromís, control dels esdeveniments i repte. I es posa de manifest la importància de l'ajuda i acceptació social, l'afectivitat, l'autoestima i el sentit de l'humor.”

La resiliència o la capacitat per adquirir-la és un dels objectius que tot mestre ha de tenir sempre present en el dia a dia. Qualsevol nen pot estar sofrint maltractament, pot sofrir mancança de confiança en sí mateix, o una autoimatge negativa.

A la nostra professió, entre d’altres cent tasques, hem de proveir, injectar als nens de positivisme, hem d’aconseguir que el facin seu, com una part del seu caràcter, que no tinguin por a enfrontar-se a les difícils situacions que la vida ens presenta i aprendre a sortir endavant.

Per això, és tan important establir vincles afectius amb els infants, proporcionar un clima de seguretat, ensenyar que tots cometem errors i que aquests formen part de la vida. Que a cap persona li agraden els problemes, però que formen part de la vida i que, per tant, és millor estar preparat per afrontar-los.

Els infants han d’aprendre a agafar distància de les coses per poder descobrir altres solucions, sempre hi ha, però potser estan tan prop del problema que les branques no els permeten veure el bosc sencer. Han de sortir de vegades de l’egocentrisme que ens caracteritza i concentrar-nos més en trobar una solució i no tant en el problema en sí.

Un altre factor que hem de treballar és la perseverança, la capacitat de treballar fins que aconseguim el que ens hem proposat, sense rendir-nos. Els nens han de comprovar que amb esforç i constància els resultats arriben, i de pas, milloren la seva autoestima i confiança.

La resiliència no és un terme baladí, aquesta capacitat per adquirir-la és un dels objectius que tot mestre ha de tenir sempre present en el dia a dia. Qualsevol nen pot estar sofrint maltractament, pot sofrir mancança de confiança en sí mateix, o una autoimatge negativa. I, treballant-la podem ajudar als infants a saber sortir endavant.

Sobre la resiliència:

“son aquellos (niños) que se doblan, pero que no se parten.”

Alicia Banderas

Documental Être et avoir (Ser i tenir)

Être et avoir (Ser i tenir) és un documental de caire educatiu que ens apropa i mostra el dia a dia d’uns infants, de diferents edats, dins (i un poc fora) d’una escola d’un petit poble francès.

Comença amb una camioneta que es va aturant per recollir infants i dur-los a l’escola del poble. També es veu una parella de nens agafats de la mà, deuen ser germans.

Una vegada dins de l’aula, ens adonem de la heterogeneïtat d’aquest grup. Hi ha nens de diverses edats fent diferents activitats. Un fet que m’ha cridat molt l’atenció és la marcada diferència dels ritmes d’aprenentatge dels infants. A les diferents assignatures hem parlat molt, i tots ho tenim interioritzat i som conscients que els hem de respectar, que cada nen és diferent però és que al vídeo es plasma tot allò del que parlàvem. Ho podem veure amb imatges: hi ha nens més nerviosos, altres més concentrats, uns van poc a poc, altres acaben les  tasques abans i fan preguntes... Cada nen, cada persona, és única.

Arriba un moment on una nena demana si es troben a la tarda o al matí. El mestre en comptes de donar la resposta, que seria el camí més senzill, li fa preguntes per fer-la reflexionar i perquè ella mateixa ho pugui deduir. Fa preguntes del tipus: hem dinat ja?, què va desprès del dinar la tarda o el matí?.

Un aspecte que m’ha impactat és que al principi el Sr. López sembla molt autoritari, tots els alumnes es dirigeixen al mestre com a senyor. Abans de seure a les cadires esperen que el mestre els hi doni permís: “sentaos, por favor”. Inclús, hi ha un moment on fa repetir a un infant un parell de vegades la resposta a la seva pregunta fins que la va acabar amb un “sí, senyor”. Sense entrar en debats, al principi he pensat que era un terme massa estricte, que es trobava fóra de lloc, però potser el vídeo és una mica antic o simplement els modals o com mostrar respecte vers als adults a França s’ensenya des de ben petits i amb aquestes tècniques. Una altra actitud massa estricta baix el meu parer, ha set quan al mateix nen no l’ha deixat sortir al pati fins que no hagués acabat de pintar el dibuix. Una vegada més, ha fet reflexionar al nen sobre perquè havia dit que l’acabaria abans del pati i no havia complert amb la seva part. Potser és una bona manera d’establir límits i que aprenguin a ser responsables, però al vídeo la situació semblava un poc freda. El mestre ha parlat amb el nen, i li feia preguntes sobre els motius pels quals anava a l’escola, per fer-li veure que no podia ser només per jugar, que també anava per aprendre coses, adquirir coneixements i desenvolupar habilitats. Al final semblava que el nen assentia i reflexionava sobre aquestes paraules.

Dins de les activitats fan des dels clàssics dictats, passant per pintar fitxes, experimentar amb aliments (ous, farina), cuinar creps fins a baixar a tota velocitat amb trineus per unes bardes que es trobaven prop de l’escola. La cooperació entre grans i petits està molt present a quasi totes les activitats.

A un moment del documental, dos alumnes grossos s’han barallat i el mestre els hi demana explicacions. No per retreure el seu comportament (que també), sinó sobretot perquè reflexionin i parlin entre ells dels motius pels quals han arribat a aquell punt. Al final es tractava d’una explosió d’emocions, un d’ells de tant en tant feia comentaris a l’altre que no li agradaven, així que un dia mentre jugaven a mesurar les seves forces va esclatar la ràbia d’un d’ells i es van barallar. L’abordatge d’aquesta situació per part del mestre ha facilitat que els nens desenvolupin les seves competències emocionals, segurament la pròxima volta serà més conscient i capaç per controlar la impulsivitat, han aprés a tenir cura d’ells mateixos i dels seus companys, i sobretot, que quan un es sent ofès, ha d’avisar a la persona que ofèn per sinó s’ha adonat del mal que està fent: “decir una palabra bonita o fea es fàcil, però puede herir, hacer daño”. Per acabar la reflexió, els demana si poden acabar amb aquell comportament, els involucra ja que són ells els implicats directament i sense voler-ho, estan donant un mal exemple de comportament als petits indirectament. Per tant, han de ser amics (que ja ho eren) i treballar junts.

El paper de la família també es tracta al vídeo, un dels nens grossos per la tarda, col·labora amb la seva família a l’hora de donar el menjar a les vaques que tenen, a un altre moment es veu com prepara el sopar per la seva germana i per ell. Quan comença a fer els deures de mates que té pendents per fer a casa rep l’ajuda de la seva mare. Els seus mètodes no són molt ortodoxes, li demana més concentració perquè ho faci bé i no s’equivoqui, l’amenaça amb donar-li clatellots tot embolicat dins un ambient familiar molt unit. També fan acte de presència dos oncles, els quals de fet, ajuden també. Tota la família o un gran nombre d’ells participa i ajuda a l’infant. Els deures no acaben a l’escola ni són únicament una tasca de l’infant.

A un altra llar, una nena que no parla molt, també rep el suport de la seva mare. La nena va molt avançada en llengua però li costen les matemàtiques. Aquesta mare demana suport a la seva vegada al mestre, hi ha aquest acompanyament de l’infant entre totes dues figures de referència: mestre i família, estan connectats per un nexe comú, l’infant.

L’escola, en aquest cas donat que només hi ha un mestre, el Sr. López és l’encarregat d’ensenyar als petits hàbits d’higiene, disciplina, respecte, fomentar la seva creativitat, l’autoestima i autoconfiança, de transmetre habilitats per a la vida i ajudar-los a aprendre controlar les emocions. Els nens reconeixen i són conscients de la figura d’autoritat que representa el mestre, a la vegada que perceben l’afecte, és a dir, el senten lluny i a la volta prop. L’afecció en aquesta classe és molt grossa.

Les vacances queden prop, i aprofiten per fer un diàleg sobre el que faran en el futur. A més, alguns dels companys canviaran d’escola al haver de canviar de cicle. Parlen de la necessitat de crear nous vincles i per tant, de que alguns es poden rompre o debilitar per falta de contacte, la qual cosa és inevitable. Es fa un silenci a l’aula, alguns es posen tristos davant aquesta possibilitat, no havien caigut no eren conscients que estan creixent i que el món cada vegada és més gros i s’amplia a marxes forçades. Prop del final, fan una visita al nou centre que acollirà als infants més grossos el proper curs. Viatgen quasi tots, grans i petits, per donar suport. Es passen tot el dia familiaritzant-se amb el centre i alguns dels mestres. D’aquesta manera s’afavoreix l’adaptació i el canvi no és tan brusc. Però no tot són notícies tristes, també arriben nous estudiants a l’escola del poble que necessiten crear vincles i sentir-se protegits.

A un altre moment un nen que vol obrir la porta per sortir fora de l’escola és espitjat per altre. De seguida es dirigeix a parlar amb el mestre acompanyats d’amics que el donen suport. El mestre es mostra accessible, raona els fets hi fa reflexionar al que ha espitjat sobre si a ell li agradaria que l’espitgessin i que li demanés perdó. Aquesta seguretat que tenen els infants per recórrer al mestre, de fomentar l’empatia, i desenvolupar estratègies per resoldre i afrontar els problemes els està ajudant a fomentar la capacitat de resiliència. Més endavant, el mestre seu amb un infant per parlar sobre la malaltia del seu pare, aquest comença a plorar. El mestre l’accepta i en cap moment el convida a deixar de plorar (ja que és una actitud normal i no una mostra de debilitat). Sí vol que exterioritzi els seus tremors i pors, que parli sobre ells amb altres persones, que comparteixi allò que sent. Li dóna esperança i el fa veure que les malalties formen part de la vida i que hem d’aprendre a viure amb elles. Aquesta actitud de recolçament, proximitat, esperança i actitud vers el futur afavoreix també aquesta capacitat de resiliència.

El mestre també té el seu protagonisme personal, comenta que el seu pare era un immigrant espanyol i que ja sabia de petit que volia ser mestre. Quan anava a l’escola sempre estava ajudant als companys. Els seus pares volien que estudiés, que no fos agricultor com ells. Van fer un gran esforç econòmic per poder pagar els estudis del seu fill, la qual cosa el va motivar també. Aquesta delegació dels pares sobre el futur del seu fill (has de ser diferent a com som nosaltres) el podrien haver condicionat i dirigit la vida, privant-lo de fer el que ell realment volgués fer, però com comenta el mestre, ell gaudeix amb els infants. I ser mestre, és el que desitjava, per tant, no el van desviar del seu somni.

Com a conclusió, recomano el visionat d’aquest vídeo documental perquè mostra la realitat escolar i un poc familiar d’uns infants en edats primerenques, la qual cosa ens ajuda a millorar la nostra futura tasca docent. Però, sobretot ho recomano perquè al documental es tracten tota una sèrie de temes que hem estudiat, a l’assignatura de desenvolupament emocional, de manera directa i real, facilitant-nos la comprensió d’aquests i veient l’aplicació pràctica en un entorn real amb infants:

 ü  Sobre els vincles afectius podem observar com es creen nous vincles, com es cuiden i com es perden i/o es rompen d’altres.

 ü  Les emocions apareixen constantment en aquestes edats, tenim el model del Sr. López per orientar-nos sobre com ajudar a desenvolupar competències emocionals.

 ü  La figura del mestre, la importància que té pels infants: és un model a imitar, mereix respecte, és accessible, proper, comprensiu, tolerant, i a la vegada també marca límits i exigeix col·laboració per part dels infants.

 ü  El mestre és una figura imprescindible a l’hora de crear resiliència i ajudar a enfocar els problemes amb positivisme.

 ü  Es tracten les relacions entre pares i fills (diferents tipus d’estils educatius), pares i escola i nens i escola. Tots han de col·laborar entre sí per ajudar a créixer als infants afectiva i socialment.

 ü  L’escola, com crear i mantenir aquell clima de seguretat, afectivitat i potenciador de les habilitats dels nens. El respecte que mostra i transmet vers les capacitats dels infants.

 ü  El període d’adaptació i la seva importància per al infant i la seva família, els canvis que comporta.  

En definitiva, és un documental molt complet.

Activitat Caixa de convivència

La meva activitat consisteix en una adaptació de Tira i emociona’t, que podríem anomenar Tira, emociona’t i endevina’m. El funcionament de l’activitat comença de la mateixa forma que l’activitat original. Un nen llança el dau de les emocions i el dels objectes. Fa una representació de la emoció i els companys l’han d’endevinar. Una vegada ha acabat i abans de ser valorat pels companys i quan el temps ho permeti, es podria incloure la meva adaptació.En aquesta segona part, es tracta de que els infants asseguts obrin un debat/diàleg per tal d’aclarir i saber què ha passat i, per tant, què ha provocat  l’estat d’ànim d’aquell nen/a.En primer lloc, el nen que actua ha imaginat la situació i sap perquè està trist, alegre,... (la causa està relacionada directament amb el dau dels objectes que ha llançat juntament amb el de les emocions). A continuació, la resta fa preguntes i aquest respondrà amb un sí o no per ajudar-los a descobrir perquè es troba d’aquella manera.

Una vegada l’han descobert, la mestra ajudarà als infants perquè es facin preguntes i dialogar sobre les actuacions, actituds i comportaments que han format part de la situació inventada. Demanarà si els personatges han actuat de manera correcta o no, i per què? Com hauríem d’actuar nosaltres? Com ens sentiríem si ens ho feren a nosaltres? Com ens hem sentit abans i després de saber que l’havia passat al nostre amic?. Es pretén obrir un nou diàleg que convidi a reflexionar sobre els nostres actes.L’objectiu d’aquesta activitat és que els nens puguin veure, experimentar i comprovar  la relació causa-efecte que tenen determinades actituds i comportaments que tots realitzem i que poden afectar directa o indirectament a tercers, per tal d’afavorir conductes prosocials (cooperació, amistat, resolució de conflictes, ajuda...) i intentar que siguin conscients dels efectes negatius que tenen d’altres.

A continuació us deixo la fitxa de l'activitat:

Tira, emociona't i endevina´m

I una ajuda orientativa sobre com fer els daus de les emocions i dels objectes:(Font: http://www.xtec.cat/web/projectes/196)

Material per fer el dau de les emocions i el dels objectes

Si voleu investigar un poc més i agafar més idees per treballar les emocions, la identitat, el grup classe,... visiteu la web Xtec.cat.

Caixa de convivència

    Fes un recorregut  i familiaritza’t amb els materials que trobaràs en la carpeta: la caixa de   les emocions i la seva guia didàctica.

Tria una de les activitats i explica als teus companys:

·        Per què l’has triat?

M’ha agradat el fet de tractar les emocions. En un primer moment havia triat el “Dòmino emocions cares”, però considero amb l’activitat “Tira i emociona’t” es treballen les emocions de manera molt més directa. Amb aquesta activitat es pretén ajudar als nens en el seu desenvolupament emocional millorant la seva expressió emocional.

·        Quins aspectes vols treballar amb aquesta activitat?

Vull treballar aspectes relacionats amb la capacitat d’expressió emocional dels infants; com ara aprendre a reconèixer les emocions, identificar-les, distingir-les dins d’un ampli ventall i poder expressar-les. Considero fonamental que els nens aprenguin a reconèixer i a expressar les emocions que poden sentir ells mateixos o que poden manifestar les persones que hi són al seu voltant. Amb activitats d’aquest tipus cerquem que els infants es puguin relacionar i desenvolupar d’una manera sana i autònoma dins de la societat.

·        En què consisteix?

Els nens han de fabricar un dau. Cada cara del dau té una imatge on es pot veure una persona expressant una emoció. Tots els infants han de llançar el dau i fer una imitació de l’expressió que hagi sortit. La resta de nens una vegada finalitzada la interpretació poden votar si consideren que el seu company l’ha fet bé o no aixecant una targeta de color verd (bé), una de color taronja (no tant bé) o de color vermell (gens bé).

·        Què necessites per a dur-la a terme?

Un munt de nens disposats a jugar i aprendre, un dau on les cares representin persones expressant diferents emocions: por, tristor, alegria, enuig, estima i sorpresa, per exemple.

Per decidir si l’actuació ha estat acurada els nens empraran cartolines de colors: verd, taronja i vermell. També emprarem estisores per retallar-les i fer les targetes.

El període d'adaptació

Una mare li diu a la mestra del seu fill de tres anys que fa poc que ha començat el nou curs escolar i que per tant, està en el procés del període d’adaptació, que aquest ja està suficientment adaptat i que considera que ja pot finalitzar aquest període. La mestra li va respondre que, encara que el nen ja estigués adaptat, era ella la que tenia por i no es sentia còmoda finalitzant el període d'adaptació abans d’hora, perquè necessitava que les coses anessin com estaven programades.

http://www.elblogdemarta.com/2011/08/vinetas-dedicadas-las-maestras-y.html

És una situació curiosa, ja que no recordo que cap company/a o professor s’hagués o ens hagués plantejat aquesta qüestió. El text versa sobre la por que sent la mestra per no respectar el temps que personalment s’havia marcat. Però, no es tracta de respectar el temps real que ha necessitat l’infant per adaptar-se a la nova situació, sinó de respectar el temps cronològic estipulat per algú (possiblement la mestra).

La mestra sembla no acceptar la individualitat dels infants, la seva diversitat, més bé tracta tot el procés com si fos una recepta de cuina: El període d’adaptació és de 10 dies. Ni un més ni un menys:

http://www.zazzle.es/hoja_de_la_receta_folleto-244106582625414510

Com que no tenim moltes més dades, com els anys d’experiència de la mestra, a més de pensar que la mestra no respecta el temps personal d’adaptació de cada infant, també es podria tractar d’un cas d’inseguretat per part de la mestra degut a la seva inexperiència. Si es tracta de la primera vegada que ha de supervisar aquest període d’adaptació, possiblement tindrà molts referents teòrics però molt pocs pràctics, reals. Per tant, en aquest cas seria comprensible que la mestra manifestés aquesta por. No obstant això, no hauria de deixar que la por guiés els seus actes i la seva forma d’actuar. Sempre s’han de prendre les decisions que siguin més afavoridores pels infants, per tant, si l’infant ja s’ha adaptat, la mestra no hauria de ser la persona que frena el seu desenvolupament.

http://www.elblogdemarta.com/2011/08/vinetas-dedicadas-las-maestras-y.html

Paper de'ls/les mestres

Sobre les...

Funcions de la mestra

No va ser una resposta massa concreta. Realment la seva professió és la de mestra. No vol dir que no desenvolupi totes les professions (a pinzellades) que nombra a la vinyeta, que totes són certes i que de segur que podria nombrar més, però totes aquestes habilitats, tasques o rols que desenvolupa i practica al llarg dels dies no la fan especialista en cap d’ells (a priori) ni significa que totes les mestres les practiquin i, el que és més important, ho facin bé.

Aquesta vinyeta el que a jo em transmet és la idea que per ser un bon mestre, ens hem de formar en moltes disciplines. El paper del mestre no és només el de fer de guia pels infants, ensenyar-los a llegir i escriure, sinó que hi ha molts més rols que haurà de desenvolupar per tenir èxit (és a dir, fer-ho molt bé) a la seva professió. Les mestres i els mestres no es poden permetre el luxe d’acabar els estudis, si tenim sort, començar a fer feina i repetir i una mil voltes els mateixes aprenentatges. Tampoc ens podem permetre el luxe de viure aïllats a la nostra aula/classe, perquè hi ha més vida més enllà de les quatre parets de l’aula. Ens haurem de relacionar amb la resta de nens, de mestres, de personal del centre, de famílies, d’administracions... i haurem d’intentar donar resposta i ajudar a les múltiples i diferents situacions que ens podem trobar, qüestions que ens plantegin, necessitats que tinguin, problemes que els afectin, consells que demanin... La vinyeta és molt exemplificadora, una bona mestra en sap fer mil coses, i el que és més important, si ha de fer o aprendre una més, també ho farà.

Aquest esperit de millora personal constant, de voler ajudar i col·laborar amb els iguals, i de multidisciplinarietat funcional que tenen els bons mestres, i en general els bons professionals (i no professionals) dels diferents àmbits laborals, hauria de ser una constant i l’objectiu general per a tots els ciutadans per aconseguir una societat més justa i solidaria.

El període d'adaptació

Ens hauríem de fer algunes... 

Qüestions preliminars sobre el període d'adaptació

El període d’adaptació és un moment crucial a la vida dels infants perquè arriba el moment d’allunyar-se de les seves persones de referència, d’aquelles amb les que el vincle afectiu és molt fort. L’infant pot sentir una sensació d’abandonament, fet que li provocarà ansietat en major o menor grau depenent del caràcter d’aquest. Aquesta ansietat originada per no saber el que passa, per no saber perquè el priven del contacte amb els seus pares, si no es regula adequadament,  podria generar en l’infant por cap a l’escola juntament amb una sensació d’inseguretat, la qual cosa no ajuda positivament al desenvolupament de la seva identitat.

És per aquesta raó, el desenvolupament de la seva pròpia identitat, que és tan necessari invertir tot el temps que els infants diferents requereixin. No són iguals: Són físicament diferents, tenen ritmes d’aprenentatge diferents, provenen d’àmbits familiars i socials diferents, per tant, precisen d’un temps d’adaptació diferent.

Sobre si en aquest període es poden establir regles de funcionament, enteses com a pautes comunes suposo que sí. De fet, l’any passat vàrem veure el procés que duien a terme a una escola de Menorca, a la qual aquest període durava fins a dos setmanes. Alguns infants s’adaptaven en un parell de dies mentre que d’altres precisaven d’un poc més. S’establien rutines; els primers dies els pares seien a una sala, que hi havia al costat de l’aula d’infantil, juntament amb els infants i poc a poc, a mesura que es sentien segurs, els petits s’anaven allunyant progressivament dels pares per descobrir el nou món que els esperava a tan sols unes poques passes d’allà on era. Quan els nens estant dins de l’aula no trobaven a faltar als pares, els primers dies romanien uns minuts i tornaven amb els pares o es giraven per comprovar que els pares eren allà, el procés havia conclòs.

El que no podem fer mai serà accelerar el procés, obligar als infants a fer coses per les quals encara no estan preparats, el període d’adaptació, com ja hem comentat, és molt important i molt delicat pels infants. A nivell emocional pot crear pors irracionals que es poden manifestar al llarg de la vida. S’ha de respectar el ritme de cada nen, al final tots arriben, no hi ha cap motiu per angoixar-los i fer-los patir simplement perquè els adults, i gràcies a la societat de la immediatesa a la qual vivim, vulguem acabar el més prest possible per passar a la següent fase. Aquest període no depèn de nosaltres, sinó d’aquell infant, d’aquella personeta.

Escola 2012

Com hauria de ser l’escola dels nostres dies per a donar resposta a les necessitats emocionals dels infants. Tinguis en compte:

1) Filosofia que la sustenta/origen/punt de partida.

2) Objectius.

3) Models i motivacions.

HISTÒRIA DE L’EDUCACIÓ INFANTIL: MODELS D’EDUCACIÓ INFANTIL
	GUARDERIA ASILO	ESCOLA INFANTIL	CASA DEL NEN/A	ESCOLA 2012
ORIGEN	Necessitats econòmiques: -De la industria -De les famílies (treball de la dona)	Descobriment del valor educatiu (Psicopedagogia).	Centrada en les necessitats de l’infant.	Centrada en les necessitats dels infants i de la societat
OBJECTIUS	Guardar Tenir cura Entretenir	Compensar Optimitzar Preparar	Protecció Salut Seguretat emocional Jugar/gaudir Explorar/conèixer	Formar persones cíviques Millorar la societat
MODELS / MOTIVACIONS	Aparcament Manca de temps Sentiment de culpa	Model adult de rendiment Preocupació pel futur	Model infantil de benestar Centrada en el present	Benestar i futur

  

L’escola del 2012 hauria de tenir un origen orientat en les necessitats dels infants, i de la societat. Com ha passat fins ara. L’escola depèn en gran mesura del moment social en el qual es trobi població. Ara per ara, en un moment de crisi mundial provocada per l’egoisme d’uns pocs i per la incapacitat per mantenir els peus sobre la terra de la gran majoria, vivim a un estat on cada dia es retallen més drets. Per tant, aquest estat on la majoria de la població no ha pogut o no ha sabut posar fre a la pròpia autodestrucció és una societat malalta, egoista, egocèntrica, que necessita madurar, les persones hem de créixer cívicament. Els fets i les notícies ens demostren que no podem continuar per aquest camí; una societat on la gran majoria està molt apagada, desmotivada i amb una actitud de total passivitat. La resta, uns pocs, segueixen igual, traient profit d’aquesta majoria indiferent.

  Els objectius de l’escola del 2012 han d’apostar per formar ciutadans actius, implicats en la millora de la societat; on els conflictes es resolen de forma pacífica, on s’inculquen, i els infants interioritzen realment, valors positius com la tolerància, el respecte, valor, l’esforç...Valors que enforteixen a les persones i per extensió al conjunt de la societat. Hem d’apostar per retornar a la cultura al seu lloc, a reconèixer la seva importància, i no a ser presa com un objecte sense valor.

  A nivell d’infantil, els objectius de l’escola han de seguir pel bon camí que està traçant: donar afectivitat als infants, seguretat física i emocional, proveir d’un lloc on relacionar-se de forma pacífica, on poden aprendre/explorar/descobrir individual i col·lectivament, on poden aprendre a (re)conèixer-se i poden expressar allò que senten, on són acceptats i respectats. Un lloc on puguin créixer harmoniosa i cívicament.

  Un altra vegada, el model i motivació depèn de la salut i estadi en el que es trobi la societat. A maig de 2012  aquest estat és molt delicat. Per una banda mai s’ha de deixar de banda el benestar infantil, el desenvolupament emocional i l’orientació cap a una ciutadania cívica involucrada i preocupada ells un dels altres. Per altra banda, vivim en una societat on les noves tecnologies fomenten la necessitat de desenvolupar multicapacitats o multihabilitats per poder tenir opció d’accedir a un lloc de feina, un dels fins importants de l’educació i la formació als centres escolars.

Si volem una ciutadania preocupada pel seu estat i habitants, activa i que vol millorar, no podem deixar el futur en l’aire, no ens podem oblidar d’ell. L’escola del 2012 ha de preparar i formar persones pel futur.