Paff el drac màgic

Paff el drac màgic és una cançó infantil molt trista, quasi tant com la d’en Marco.

La cançó  ens presenta en Paff, un drac màgic que vivia al fons del mar, però que sols s’avorria molt i sortia a jugar. Va conèixer a un nen, es van fer amics i varen compartir moltes coses i moments junts. Però, els dracs viuen per sempre i els nens creixen, així que un dia el nen va partir sol. El drac es va quedar sol i molt trist. Se’n va tornar al fons del mar.

Amb aquesta cançó, que trobo molt trista, podem fer reflexionar als nens sobre els següents aspectes:

No podem viure aïllats, som animals socials, per tant, hem de viure i compartir espais i moments amb altres persones, podem gaudir de la companyia.

El nen troba en el drac (adult) una figura de referència, de guia, li dóna seguretat, afecte, companyia i a la vegada acompanya. S’enfronten a situacions difícils (pirates), però al final surten endavant (resiliència).

Al final el nen creix, fet que implica la necessitat de descobrir món, tornar-se més autònom, d’establir nous vincles i de canviar la dependència de la relació.

Personalment, es podria suavitzar la cançó indicant que el nen de tant en tant visita al seu amic Paff. D’aquesta manera, els nens podrien veure que els vincles afectius forts resisteixen al temps si els cuidem.

És una bona cançó per treballar i fer reflexionar sobre les emocions i els vincles. Al llarg de la cançó, es presenten dos personatges que es troben sols. Es coneixen i des de aquell moment són més feliços (viuen en companyia, en societat); ja no estan sols i poden compartir experiències. Per arribar a aquell punt, han hagut de trobar-se i de crear aquella relació tan especial (vincles afectius), malauradament al final de la cançó descobrim que també es poden trencar, i quin impacte tenen sobre les persones. No obstant, és una altra pasa en el creixement humà. És inevitable. 

Documental Être et avoir (Ser i tenir)

Être et avoir (Ser i tenir) és un documental de caire educatiu que ens apropa i mostra el dia a dia d’uns infants, de diferents edats, dins (i un poc fora) d’una escola d’un petit poble francès.

Comença amb una camioneta que es va aturant per recollir infants i dur-los a l’escola del poble. També es veu una parella de nens agafats de la mà, deuen ser germans.

Una vegada dins de l’aula, ens adonem de la heterogeneïtat d’aquest grup. Hi ha nens de diverses edats fent diferents activitats. Un fet que m’ha cridat molt l’atenció és la marcada diferència dels ritmes d’aprenentatge dels infants. A les diferents assignatures hem parlat molt, i tots ho tenim interioritzat i som conscients que els hem de respectar, que cada nen és diferent però és que al vídeo es plasma tot allò del que parlàvem. Ho podem veure amb imatges: hi ha nens més nerviosos, altres més concentrats, uns van poc a poc, altres acaben les  tasques abans i fan preguntes... Cada nen, cada persona, és única.

Arriba un moment on una nena demana si es troben a la tarda o al matí. El mestre en comptes de donar la resposta, que seria el camí més senzill, li fa preguntes per fer-la reflexionar i perquè ella mateixa ho pugui deduir. Fa preguntes del tipus: hem dinat ja?, què va desprès del dinar la tarda o el matí?.

Un aspecte que m’ha impactat és que al principi el Sr. López sembla molt autoritari, tots els alumnes es dirigeixen al mestre com a senyor. Abans de seure a les cadires esperen que el mestre els hi doni permís: “sentaos, por favor”. Inclús, hi ha un moment on fa repetir a un infant un parell de vegades la resposta a la seva pregunta fins que la va acabar amb un “sí, senyor”. Sense entrar en debats, al principi he pensat que era un terme massa estricte, que es trobava fóra de lloc, però potser el vídeo és una mica antic o simplement els modals o com mostrar respecte vers als adults a França s’ensenya des de ben petits i amb aquestes tècniques. Una altra actitud massa estricta baix el meu parer, ha set quan al mateix nen no l’ha deixat sortir al pati fins que no hagués acabat de pintar el dibuix. Una vegada més, ha fet reflexionar al nen sobre perquè havia dit que l’acabaria abans del pati i no havia complert amb la seva part. Potser és una bona manera d’establir límits i que aprenguin a ser responsables, però al vídeo la situació semblava un poc freda. El mestre ha parlat amb el nen, i li feia preguntes sobre els motius pels quals anava a l’escola, per fer-li veure que no podia ser només per jugar, que també anava per aprendre coses, adquirir coneixements i desenvolupar habilitats. Al final semblava que el nen assentia i reflexionava sobre aquestes paraules.

Dins de les activitats fan des dels clàssics dictats, passant per pintar fitxes, experimentar amb aliments (ous, farina), cuinar creps fins a baixar a tota velocitat amb trineus per unes bardes que es trobaven prop de l’escola. La cooperació entre grans i petits està molt present a quasi totes les activitats.

A un moment del documental, dos alumnes grossos s’han barallat i el mestre els hi demana explicacions. No per retreure el seu comportament (que també), sinó sobretot perquè reflexionin i parlin entre ells dels motius pels quals han arribat a aquell punt. Al final es tractava d’una explosió d’emocions, un d’ells de tant en tant feia comentaris a l’altre que no li agradaven, així que un dia mentre jugaven a mesurar les seves forces va esclatar la ràbia d’un d’ells i es van barallar. L’abordatge d’aquesta situació per part del mestre ha facilitat que els nens desenvolupin les seves competències emocionals, segurament la pròxima volta serà més conscient i capaç per controlar la impulsivitat, han aprés a tenir cura d’ells mateixos i dels seus companys, i sobretot, que quan un es sent ofès, ha d’avisar a la persona que ofèn per sinó s’ha adonat del mal que està fent: “decir una palabra bonita o fea es fàcil, però puede herir, hacer daño”. Per acabar la reflexió, els demana si poden acabar amb aquell comportament, els involucra ja que són ells els implicats directament i sense voler-ho, estan donant un mal exemple de comportament als petits indirectament. Per tant, han de ser amics (que ja ho eren) i treballar junts.

El paper de la família també es tracta al vídeo, un dels nens grossos per la tarda, col·labora amb la seva família a l’hora de donar el menjar a les vaques que tenen, a un altre moment es veu com prepara el sopar per la seva germana i per ell. Quan comença a fer els deures de mates que té pendents per fer a casa rep l’ajuda de la seva mare. Els seus mètodes no són molt ortodoxes, li demana més concentració perquè ho faci bé i no s’equivoqui, l’amenaça amb donar-li clatellots tot embolicat dins un ambient familiar molt unit. També fan acte de presència dos oncles, els quals de fet, ajuden també. Tota la família o un gran nombre d’ells participa i ajuda a l’infant. Els deures no acaben a l’escola ni són únicament una tasca de l’infant.

A un altra llar, una nena que no parla molt, també rep el suport de la seva mare. La nena va molt avançada en llengua però li costen les matemàtiques. Aquesta mare demana suport a la seva vegada al mestre, hi ha aquest acompanyament de l’infant entre totes dues figures de referència: mestre i família, estan connectats per un nexe comú, l’infant.

L’escola, en aquest cas donat que només hi ha un mestre, el Sr. López és l’encarregat d’ensenyar als petits hàbits d’higiene, disciplina, respecte, fomentar la seva creativitat, l’autoestima i autoconfiança, de transmetre habilitats per a la vida i ajudar-los a aprendre controlar les emocions. Els nens reconeixen i són conscients de la figura d’autoritat que representa el mestre, a la vegada que perceben l’afecte, és a dir, el senten lluny i a la volta prop. L’afecció en aquesta classe és molt grossa.

Les vacances queden prop, i aprofiten per fer un diàleg sobre el que faran en el futur. A més, alguns dels companys canviaran d’escola al haver de canviar de cicle. Parlen de la necessitat de crear nous vincles i per tant, de que alguns es poden rompre o debilitar per falta de contacte, la qual cosa és inevitable. Es fa un silenci a l’aula, alguns es posen tristos davant aquesta possibilitat, no havien caigut no eren conscients que estan creixent i que el món cada vegada és més gros i s’amplia a marxes forçades. Prop del final, fan una visita al nou centre que acollirà als infants més grossos el proper curs. Viatgen quasi tots, grans i petits, per donar suport. Es passen tot el dia familiaritzant-se amb el centre i alguns dels mestres. D’aquesta manera s’afavoreix l’adaptació i el canvi no és tan brusc. Però no tot són notícies tristes, també arriben nous estudiants a l’escola del poble que necessiten crear vincles i sentir-se protegits.

A un altre moment un nen que vol obrir la porta per sortir fora de l’escola és espitjat per altre. De seguida es dirigeix a parlar amb el mestre acompanyats d’amics que el donen suport. El mestre es mostra accessible, raona els fets hi fa reflexionar al que ha espitjat sobre si a ell li agradaria que l’espitgessin i que li demanés perdó. Aquesta seguretat que tenen els infants per recórrer al mestre, de fomentar l’empatia, i desenvolupar estratègies per resoldre i afrontar els problemes els està ajudant a fomentar la capacitat de resiliència. Més endavant, el mestre seu amb un infant per parlar sobre la malaltia del seu pare, aquest comença a plorar. El mestre l’accepta i en cap moment el convida a deixar de plorar (ja que és una actitud normal i no una mostra de debilitat). Sí vol que exterioritzi els seus tremors i pors, que parli sobre ells amb altres persones, que comparteixi allò que sent. Li dóna esperança i el fa veure que les malalties formen part de la vida i que hem d’aprendre a viure amb elles. Aquesta actitud de recolçament, proximitat, esperança i actitud vers el futur afavoreix també aquesta capacitat de resiliència.

El mestre també té el seu protagonisme personal, comenta que el seu pare era un immigrant espanyol i que ja sabia de petit que volia ser mestre. Quan anava a l’escola sempre estava ajudant als companys. Els seus pares volien que estudiés, que no fos agricultor com ells. Van fer un gran esforç econòmic per poder pagar els estudis del seu fill, la qual cosa el va motivar també. Aquesta delegació dels pares sobre el futur del seu fill (has de ser diferent a com som nosaltres) el podrien haver condicionat i dirigit la vida, privant-lo de fer el que ell realment volgués fer, però com comenta el mestre, ell gaudeix amb els infants. I ser mestre, és el que desitjava, per tant, no el van desviar del seu somni.

Com a conclusió, recomano el visionat d’aquest vídeo documental perquè mostra la realitat escolar i un poc familiar d’uns infants en edats primerenques, la qual cosa ens ajuda a millorar la nostra futura tasca docent. Però, sobretot ho recomano perquè al documental es tracten tota una sèrie de temes que hem estudiat, a l’assignatura de desenvolupament emocional, de manera directa i real, facilitant-nos la comprensió d’aquests i veient l’aplicació pràctica en un entorn real amb infants:

 ü  Sobre els vincles afectius podem observar com es creen nous vincles, com es cuiden i com es perden i/o es rompen d’altres.

 ü  Les emocions apareixen constantment en aquestes edats, tenim el model del Sr. López per orientar-nos sobre com ajudar a desenvolupar competències emocionals.

 ü  La figura del mestre, la importància que té pels infants: és un model a imitar, mereix respecte, és accessible, proper, comprensiu, tolerant, i a la vegada també marca límits i exigeix col·laboració per part dels infants.

 ü  El mestre és una figura imprescindible a l’hora de crear resiliència i ajudar a enfocar els problemes amb positivisme.

 ü  Es tracten les relacions entre pares i fills (diferents tipus d’estils educatius), pares i escola i nens i escola. Tots han de col·laborar entre sí per ajudar a créixer als infants afectiva i socialment.

 ü  L’escola, com crear i mantenir aquell clima de seguretat, afectivitat i potenciador de les habilitats dels nens. El respecte que mostra i transmet vers les capacitats dels infants.

 ü  El període d’adaptació i la seva importància per al infant i la seva família, els canvis que comporta.  

En definitiva, és un documental molt complet.

Esos locos bajitos

La cançó d’en Joan Manuel Serrat esta dedicada als infants i als seus pares. Als versos d’en Serrat trobem idees molt importants, ens hauríem d’aturar un moment per prendre consciència dels mateixos.

Podem sentir com canta “Nos empeñamos en dirigir sus vidas sin saber el oficio y sin vocación". Per tant, el fet de ser pare no implica ser un bon pare. El que a jo em transmet és que per ser un bon pare cal una conscienciació profunda i una voluntat firma per adquirir les habilitats necessàries per desenvolupar aquest rol de la millor manera possible.

Un altre dels versos diu que “y a los que, por su bien, (dicen) que hay que domesticar”. Entenc que es refereix a educar-los en uns valors i normes socials adients. Els pares han d’establir un vincle afectiu amb els petits i afavorir el seu desenvolupament físic, psicològic, emocional i social. Seguint amb aquesta idea escoltem “que eso no se hace, que eso no se toca”, són consignes que dóna per afavorir el desenvolupament i poder dur a terme aquesta comprensió i acceptació de normes socials. Això sí, no n’hi ha prou només amb prohibir, facilitant al nen les explicacions corresponents podrà comprendre el perquè de les coses. En aquest cas per quin motiu no es pot fer ni tocar allò. D’altra manera tornarà a caure en el mateix error.

“Cargan…con nuestros rencores y nuestro porvenir,… Les vamos trasmitiendo nuestras frustraciones”. Aquestes paraules posen de manifest el terme delegació adoptat per en Jorge Barudy; es refereix al conjunt de projectes i expectatives que es creen i depositen els pares sobre els seus fills. De vegades, inclús abans de néixer, els pares ja han decidit la professió que tindran els seus fills. Aquestes delegacions involuntàries per part dels infants els poden crear greus trastorns, sobretot si el nen vol viure la seva pròpia vida, i aquesta entra en oposició directa amb la que els pares havien planejat.

Per fer entrar en raó als pares, i tornar a fer reflexionar als oients, en Serrat entona “Nada ni nadie puede impedir que sufran, que decidan por ellos, que se equivoquen, que crezcan y que un día nos digan adiós", aposta per deixar que siguin els propis infants, aquestes personetes, però persones al cab i a la fi, els vertaders autors de la seva pròpia biografia, que siguin ells els encarregats d’escriure la seva vida. La feina dels pares i de la societat en general, serà la de vetllar per la seva seguretat, de fer de guia, d’acompanyants, oferir sempre la nostra ajuda... Però mai hem de voler que visquin una vida que no els correspongui, com seria la vida que algú ha dissenyat per ells.  Hem de propiciar que siguin persones autònomes, independents i crítiques.

La cançó no l’havia sentit mai, però he de dir que m‘ha semblat molt encertada i didàctica.

Aquí us deixo la lletra sencera de la cançó:

A menudo los hijos se nos parecen,
y así nos dan la primera satisfacción;
ésos que se menean con nuestros gestos,
echando mano a cuanto hay a su alrededor.

Esos locos bajitos que se incorporan
con los ojos abiertos de par en par,
sin respeto al horario ni a las costumbres
y a los que, por su bien, (dicen) que hay que domesticar.

Niño,
deja ya de joder con la pelota.
Niño,
que eso no se dice,
que eso no se hace,
que eso no se toca.

Cargan con nuestros dioses y nuestro idioma,
con nuestros rencores y nuestro porvenir.
Por eso nos parece que son de goma
y que les bastan nuestros cuentos
para dormir.

Nos empeñamos en dirigir sus vidas
sin saber el oficio y sin vocación.
Les vamos trasmitiendo nuestras frustraciones
con la leche templada
y en cada canción.

Nada ni nadie puede impedir que sufran,
que las agujas avancen en el reloj,
que decidan por ellos, que se equivoquen,
que crezcan y que un día
nos digan adiós.

Retrato de dos modelos de familia

Llegiu l’article. 

Quines són per a tu les idees més significatives de les dos tipologies que planteja.

Fes una breu reflexió sobre elles i destaca les conseqüències que , al teu parer, poden tenir per al desenvolupament futur de l’infant.

Retrato de dos modelos de familia     

Sense que estigui relacionat únicament amb la part emocional, vull destacar la idea de l’efecte bumerang (p.2). És a dir, a més publicitat d’una acció (bona o dolenta) més probabilitat hi ha de que es repeteixi. M’agrada perquè moltes vegades haurem de tenir aquest concepte present a l’hora de fer intervencions. Per exemple si un nen fa alguna cosa inapropiada i en comptes de parlar amb ell serenament i fer-li veure que no ha estat bé, li donem molta importància a allò que ha fet i el fem veure que allò ha estat una catàstrofe, el nen (potser) s’adonarà que repetint aquella conducta cridarà de nou la nostra atenció. Així anirem constantment darrera d’ells, que possiblement és el que volen, però aquesta no és la via idònia.

Una altra idea significativa és que els nens d’avui en dia tenen un alt poder de decisió a ca seva (p.2). Inclòs són els que decideixen en determinats temes, principalment suposo que en temes electrònics; tria de ordinador, telèfons,...O fins i tot en temes de decoració, perquè els pares insegurs o d’altres democràtics sembla que confien més en l’opinió dels seus fills que no pas en la seva. Potser volen enfortir l’autoestima dels fills fent-los veure que les seves decisions són importants i que es tenen en compte o directament es duen a la pràctica.

“La bona utilització dels mitjans de comunicació afavoreix el creixement cognitiu, estimula l’esperit crític i l’autonomia personal” (p.2). A aquesta afirmació jo destacaria l’adjectiu bona (utilització), els mitjans de comunicació estan fent un flac favor a la societat en general. Prevalen els continguts d’escombraries que l’únic que fan és crear estereotipus d’individus que no aporten res (o quasi res) bo a la societat, a més de fer apologia de la incultura i fomentar la frustració entre els joves quan veuen que no tots arriben a tenir a l’èxit (individual i social) desitjat.

Centrant-nos ja en els models de família presentats; l’hiperprotector i el democràtic-permissiu (p.1) dir que no només són d’aplicació dins de l’àmbit familiar pròpiament dit, sinó que les famílies també els apliquen en la seva relació amb l’exterior i, per tant, també amb l’escola. Aquests models tenen una gran influència sobre el desenvolupament emocional i del  caràcter dels infants, degut a que la família és el primer ambient de relació i el més significatiu per a ells.

Model hiperprotector (p.2): La família es preocupa principalment en la solució dels problemes que puguin aparèixer dins d’aquesta i en satisfer tots els desitjos dels seus fills. No deixen fer res als fills, són els pares els que es sacrifiquen de tot per a que no els hi falti res als seus fills. Amb el temps els fills es converteixen en éssers insegurs i totalment dependents dels pares ja que no han tingut oportunitats per demostrar i fer valer la seva autonomia. Estan acostumats a deixar-se emportar, sempre hi ha algú per treure’ls les castanyes del foc. Si ja fomentar la dependència és una conseqüència dolenta, igual d’important és el fet que els infants s’acostumen només a rebre, sense haver de fer res (només demanar) per aconseguir el que volen.

  Així doncs, ens podem preguntar: Què passarà el dia de demà quan aquests infants creixin i demanin cada vegada més coses i de més valor? Què passarà quan un dia els seus pares no puguin comprar la seva felicitat? Estarà preparat l’infant per rebre semblant cop contra la realitat? Estarà preparat per suportar la frustració de no poder aconseguir sempre el que un desitja? Personalment crec que aquests pares tindran un problema, i el seu fill un problema major i de difícil solució.

Model democràtic-permissiu (p.3): En aquests cas els pares no són els pares, són els amics dels fills. Tota la família té veu i vot quan s’han de prendre decisions familiars. Els nens des de ben petits tenen poder per sotmetre als seus pares a la seva voluntat: “Els pares d’aquest tipus...cediran a qualsevol petició dels fills...els fills exerceixen una tirania que els permet obtenir tot el que volen. Paradoxalment, les famílies democràtiques es converteixen en sistemes governats per un règim totalitari i autoritari on els fills controlen completament les decisions familiars.” (p.3). No hi ha autoritat pròpiament dita, els fills no tenen un guia, un suport, una persona adulta que faci de referent. Els infants es poden confondre i perdre pel camí, necessiten una figura model.

 

El que tenen en comú els dos sistemes és que volen evitar els problemes, els conflictes (petits i/o grans) típics, normals i naturals de qualsevol tipus de relació i d’altra banda necessaris pel correcte funcionament i desenvolupament de dita relació. Aquests pares cerquen la relació perfecta, la qual cosa deriva en una absoluta falta d’ensenyament de valors com responsabilitat, respecte, tolerància.. A més d’impedir el desenvolupament del sentit de la realitat i de la capacitat d’aprendre a controlar emocions com la ira o la frustració.

Què passa quan aquests infants arriben a l’escola i no obtenen els èxits que sí aconseguien a la llar familiar?

Doncs el que ja molts hem viscut, que els pares d’ara es posicionen a favor dels seus fills: La culpa del fracàs del seu fill sempre serà de les companyies o dels mestres. Com si els seus fills no poguessin fer res malament. Sempre hi ha excuses per no afrontar la realitat, com que el seu fill potser no és l’estudiant modèlic que esperaven o que no podrà ser metge perquè té altres habilitats.

Els pares s’enfronten a l’escola per defensar als seus fills i aquesta perd així davant dels infants el seu poder d’institució educativa.

Aquests models de família transmeten als seus fills missatges molt disfuncionals, els fan créixer dins d’un clima d’impunitat; poden fer el que sigui que mai seran culpables (de cara als seus pares clar) ni castigats. Aquesta sensació d’impunitat els allunya poc a poc de la realitat amb la qual es trobaran tard d’hora i llavors s’adonaran que tots els actes tenen conseqüències. Potser en aquest moment cerquin ajuda però no sabran a qui dirigir-se, a ca seva no el podran ajudar ja que ha set la seva pròpia família qui ha permet aquest desviament i/o descontrol.  

No obstant això, sempre hem d’oferir ajuda i donar-la quan ens la demanin. Les pautes són clares, però no fàcilment aplicables quan les persones duen una rutina:

Posar límits i regles als infants (i als adults) és imprescindible perquè puguin aprendre a desenvolupar i experimentar la seva autonomia.

Els fills han de rebre només allò que es mereixin (premis o càstigs), com a conseqüència de les seves accions.

Els pares són pares i una de les seves funcions és la d’educar. (No tinc cap dubta que totes les famílies ho fan de la millor manera que saben).

Habla con tus hijos

Aquest vídeo representa molt bé la necessitat de crear relacions i lligams afectius entre els fills i els seus pares (entre tots el components familiars realment) mitjançant la conversa. Una família no és un conjunt de persones vivint sota el mateix sostre. Les famílies es creen i s’han de mantenir. Els infants necessiten un guia, sentir-se estimats, reconeguts, necessiten poder reflectir-se en el seu/s adult/s de confiança,  necessiten estimulació per poder anar cada vegada més enllà, per no aturar-se al seu desenvolupament.

Tot això només es pot aconseguir d’una manera: parlant. Sense paraula no hi ha relació entre persones, i sense relacions els éssers humans no poden subsistir. No podem viure sols, no podem créixer sense ajuda, som sers socials, per tant, necessitem relacionar-los. El llenguatge gestual no és suficient, per enriquir i millorar les nostres relacions hem de parlar, i conseqüentment escoltar.

Aquesta acció de parlar i escoltar és especialment delicada quan tractem amb infants, ja que els petits són molt més delicats i vulnerables davant la manca d’estimulació (la qual s’aconsegueix parlant, conversant), a la manca d’escolta i d’ajuda davant els problemes que pugui tenir.

Sinó dediquem temps per parlar amb els infants, per demanar-los pels seus interessos, pel seu estat emocional, per les seves vivències...  Quan necessitin demanar suport, reforç, col·laboració o auxili, com ho faran si mai han estat escoltats? Potser només trobin un camí per cridar l’atenció, recórrer a la violència. 

Activitat 6

1. Fes una definició de dos o tres línies màxim del que entens per família que pugui adaptar-se als diferents tipus de família que coneguis.

Una família és un conjunt de persones les quals es preocupen unes de les altres, estableixen vincles afectius i desenvolupen uns rols concrets dins d’aquest grup (família).

2. Contrasta-la amb les diferents presentacions del tema i d’altres documents que hagis pogut consultar i mira si pots millorar-la incorporant nous aspectes que hagis trobat interessants. Escriu les noves aportacions en un color diferent.

La RAE defineix el terme família a la primera accepció com: “Grup de persones emparentades entre sí que viuen juntes”.

La wikipedia  es basa en la Declaració Universal dels Drets Humans per destacar que hi ha dos llaços principals que defineixen el terme família: els vincles d’afinitat (vincle reconegut socialment com el matrimoni) i els de consanguinitat (com la filiació entre pares i fills) o els vincles que s’estableixen entre germans.

“Una família és aquell grup de persones que viuen en una mateixa casa i es barallen, com a mínim, un cop al dia”. ANÒNIM (Marta RICO ÍÑIGO. Escola catalana, maig 2001, núm. 380  p.10)

“Relació entre un o més adultes que tenen la capacitat de tenir cura d’un menor, i per altra banda, un fill a filla que es vincula a qui té cura d’ell/a, poden ser varius.” (PDF La família, diferents tipologies. Apunts de classe).

"La familia es un regalo hermoso que cada persona posee, es donde se comparten sentimientos de amor y de paz, porque todos unidos formamos una familia. La familia es la base de la sociedad y en ella se pretende formar hombres y mujeres de bien con principios y valores. Sociológicamente, una familia es un conjunto de personas unidas por lazos de parenteso"

(http://esmeralda-mishobbies.blogspot.com.es/2007/02/qu-es-la-familia_17.html)

“Es un conjunto de personas que conviven bajo el mismo techo, organizadas en roles fijos (padre, madre, hermanos, etc.) con vínculos consanguíneos o no, con un modo de existencia económico y social comunes, con sentimientos afectivos que los unen y aglutinan.”

(IIN, Instituto Interamericano del Niño.

 http://www.iin.oea.org/Cursos_a_distancia/Lectura%2012_UT_1.PDF).

En general la definició es sembla molt a les que he trobat per la xarxa i als apunts. En definitiva, la família la composen un grup de persones, que poden viure o no baix el mateix sostre (però que sí han compartit sostre durant cert temps i han establert aquests vincles) i que tenen en comú uns vincles afectius i de consanguinitat o no. Així que no canviaria res.

He de dir que es crea un petit debat quan ens referim a la necessitat o no d’un llaç de consanguinitat per poder formar part de la família. Per a jo, no és un factor decisiu i pel que he llegit, hi ha definicions que el troben primordial (Declaració Universal dels Drets Humans) i d’altres que no (Instituto Interamericano del Niño). Nosaltres no podem triar on podem o volem néixer, aquest fet no ens pot marcar per a la resta de la vida. Si un bebè no és estimat, aquests pares haurien de renunciar a ell i entregar-ho en adopció per a què pugui aspirar a ser feliç i poder desenvolupar-se en un ambient d’afectivitat i respecte.

Em costa molt acceptar que un adult que es porta de manera abusiva  amb el seu fill (biològic) tingui cap dret sobre aquest, no més pel fet d’haver-ho engendrat. Sí, podrà ser el seu pare biològic, però no hauria de ser el seu pare real (legal).

El que sí queda clar tant a la wikipedia, com a l’article: Cap a on va la família? Canvis en l’estructura familiar (Marta RICO ÍÑIGO, escola catalana, maig 2001, núm. 380  p.10) és que no hi ha un consens per a definir el terme FAMÍLIA, de fet, jo també crec (com na Marta Rico Íñigo al seu article) que una mateixa persona ens donarà una definició o una altra depenent del moment que estigui vivint.

"¿Vives con tu familia?. Bien, porque un hombre que no vive con su familia no puede ser un hombre."

Don Vito Corleone (Marlon Brando, El Padrino)