Comença amb una
camioneta que es va aturant per recollir infants i dur-los a l’escola del
poble. També es veu una parella de nens agafats de la mà, deuen ser germans.
Una vegada dins de l’aula,
ens adonem de la heterogeneïtat d’aquest grup. Hi ha nens de diverses edats
fent diferents activitats. Un fet que m’ha cridat molt l’atenció és la marcada
diferència dels ritmes d’aprenentatge dels infants. A les diferents assignatures
hem parlat molt, i tots ho tenim interioritzat i som conscients que els hem de
respectar, que cada nen és diferent però és que al vídeo es plasma tot allò del
que parlàvem. Ho podem veure amb imatges: hi ha nens més nerviosos, altres més
concentrats, uns van poc a poc, altres acaben les tasques abans i fan preguntes... Cada nen,
cada persona, és única.
Arriba un moment on
una nena demana si es troben a la tarda o al matí. El mestre en comptes de
donar la resposta, que seria el camí més senzill, li fa preguntes per fer-la
reflexionar i perquè ella mateixa ho pugui deduir. Fa preguntes del tipus: hem
dinat ja?, què va desprès del dinar la tarda o el matí?.
Un aspecte que m’ha
impactat és que al principi el Sr. López sembla molt autoritari, tots els
alumnes es dirigeixen al mestre com a senyor.
Abans de seure a les cadires esperen que el mestre els hi doni permís: “sentaos, por favor”. Inclús, hi ha un
moment on fa repetir a un infant un parell de vegades la resposta a la seva
pregunta fins que la va acabar amb un “sí,
senyor”. Sense entrar en debats, al principi he pensat que era un terme massa
estricte, que es trobava fóra de lloc, però potser el vídeo és una mica antic o
simplement els modals o com mostrar respecte vers als adults a França s’ensenya
des de ben petits i amb aquestes tècniques. Una altra actitud massa estricta baix
el meu parer, ha set quan al mateix nen no l’ha deixat sortir al pati fins que
no hagués acabat de pintar el dibuix. Una vegada més, ha fet reflexionar al nen
sobre perquè havia dit que l’acabaria abans del pati i no havia complert amb la
seva part. Potser és una bona manera d’establir
límits i que aprenguin a ser responsables, però al vídeo la situació semblava
un poc freda. El mestre ha parlat amb el nen, i li feia preguntes sobre els
motius pels quals anava a l’escola, per fer-li veure que no podia ser només per
jugar, que també anava per aprendre coses, adquirir coneixements i desenvolupar
habilitats. Al final semblava que el nen assentia i reflexionava sobre aquestes
paraules.
Dins de les
activitats fan des dels clàssics dictats, passant per pintar fitxes, experimentar
amb aliments (ous, farina), cuinar creps fins a baixar a tota velocitat amb
trineus per unes bardes que es trobaven prop de l’escola. La cooperació entre
grans i petits està molt present a quasi totes les activitats.
A un moment del
documental, dos alumnes grossos s’han barallat i el mestre els hi demana
explicacions. No per retreure el seu comportament (que també), sinó sobretot
perquè reflexionin i parlin entre ells dels motius pels quals han arribat a
aquell punt. Al final es tractava d’una explosió d’emocions,
un d’ells de tant en tant feia comentaris a l’altre que no li agradaven, així
que un dia mentre jugaven a mesurar les seves forces va esclatar la ràbia d’un
d’ells i es van barallar. L’abordatge d’aquesta situació per part del mestre ha
facilitat que els nens desenvolupin les seves competències
emocionals, segurament la pròxima volta serà més conscient i capaç per controlar
la impulsivitat, han aprés a tenir cura d’ells mateixos i dels seus companys, i
sobretot, que quan un es sent ofès, ha d’avisar a la persona que ofèn per sinó s’ha
adonat del mal que està fent: “decir una palabra bonita o fea es fàcil, però puede
herir, hacer daño”. Per acabar la reflexió, els demana si poden acabar amb
aquell comportament, els involucra ja que són ells els implicats directament i
sense voler-ho, estan donant un mal exemple de comportament als petits
indirectament. Per tant, han de ser amics (que ja ho eren) i treballar junts.
El paper de la família també es tracta al vídeo, un dels nens
grossos per la tarda, col·labora amb la seva família a l’hora de donar el menjar
a les vaques que tenen, a un altre moment es veu com prepara el sopar per la
seva germana i per ell. Quan comença a fer els deures de mates que té pendents per
fer a casa rep l’ajuda de la seva mare. Els seus mètodes no són molt ortodoxes,
li demana més concentració perquè ho faci bé i no s’equivoqui, l’amenaça amb
donar-li clatellots tot embolicat dins un ambient familiar molt unit. També fan
acte de presència dos oncles, els quals de fet, ajuden també. Tota la família o
un gran nombre d’ells participa i ajuda a l’infant. Els deures no acaben a l’escola
ni són únicament una tasca de l’infant.
A un altra llar, una
nena que no parla molt, també rep el suport de la seva mare. La nena va molt
avançada en llengua però li costen les matemàtiques. Aquesta mare demana suport
a la seva vegada al mestre, hi ha aquest acompanyament
de l’infant entre totes dues figures de referència: mestre i família, estan
connectats per un nexe comú, l’infant.
L’escola, en aquest
cas donat que només hi ha un mestre, el Sr. López és l’encarregat d’ensenyar
als petits hàbits d’higiene, disciplina, respecte, fomentar la seva creativitat,
l’autoestima i autoconfiança, de transmetre habilitats per a la vida i
ajudar-los a aprendre controlar les emocions. Els nens reconeixen i són
conscients de la figura d’autoritat que representa el mestre, a la vegada que perceben
l’afecte, és a dir, el senten lluny i a la volta prop. L’afecció en aquesta classe
és molt grossa.
Les vacances queden
prop, i aprofiten per fer un diàleg sobre el que faran en el futur. A més,
alguns dels companys canviaran d’escola al haver de canviar de cicle. Parlen de
la necessitat de crear nous vincles i per
tant, de que alguns es poden rompre o debilitar per falta de contacte, la qual
cosa és inevitable. Es fa un silenci a l’aula, alguns es posen tristos davant
aquesta possibilitat, no havien caigut no eren conscients que estan creixent i
que el món cada vegada és més gros i s’amplia a marxes forçades. Prop del
final, fan una visita al nou centre que acollirà als infants més grossos el
proper curs. Viatgen quasi tots, grans i petits, per donar suport. Es passen
tot el dia familiaritzant-se amb el centre i alguns dels mestres. D’aquesta
manera s’afavoreix l’adaptació i el canvi no és tan brusc. Però no tot són
notícies tristes, també arriben nous estudiants a l’escola del poble que
necessiten crear vincles i sentir-se protegits.
A un altre moment un
nen que vol obrir la porta per sortir fora de l’escola és espitjat per altre.
De seguida es dirigeix a parlar amb el mestre acompanyats d’amics que el donen
suport. El mestre es mostra accessible, raona els fets hi fa reflexionar al que
ha espitjat sobre si a ell li agradaria que l’espitgessin i que li demanés
perdó. Aquesta seguretat que tenen els infants per recórrer al mestre, de fomentar
l’empatia, i desenvolupar estratègies per resoldre i afrontar els problemes els
està ajudant a fomentar la capacitat de resiliència.
Més endavant, el mestre seu amb un infant per parlar sobre la malaltia del seu
pare, aquest comença a plorar. El mestre l’accepta i en cap moment el convida a
deixar de plorar (ja que és una actitud normal i no una mostra de debilitat).
Sí vol que exterioritzi els seus tremors i pors, que parli sobre ells amb
altres persones, que comparteixi allò que sent. Li dóna esperança i el fa veure
que les malalties formen part de la vida i que hem d’aprendre a viure amb
elles. Aquesta actitud de recolçament, proximitat, esperança i actitud vers el
futur afavoreix també aquesta capacitat de resiliència.
El mestre també té el
seu protagonisme personal, comenta que el seu pare era un immigrant espanyol i
que ja sabia de petit que volia ser mestre. Quan anava a l’escola sempre estava
ajudant als companys. Els seus pares volien que estudiés, que no fos agricultor
com ells. Van fer un gran esforç econòmic per poder pagar els estudis del seu
fill, la qual cosa el va motivar també. Aquesta delegació
dels pares sobre el futur del seu fill (has de ser diferent a com som
nosaltres) el podrien haver condicionat i dirigit la vida, privant-lo de fer el
que ell realment volgués fer, però com comenta el mestre, ell gaudeix amb els
infants. I ser mestre, és el que desitjava, per tant, no el van desviar del seu
somni.
Com a conclusió,
recomano el visionat d’aquest vídeo documental perquè mostra la realitat
escolar i un poc familiar d’uns infants en edats primerenques, la qual cosa ens
ajuda a millorar la nostra futura tasca docent. Però, sobretot ho recomano perquè
al documental es tracten tota una sèrie de temes que hem estudiat, a l’assignatura
de desenvolupament emocional, de manera directa i real, facilitant-nos la comprensió
d’aquests i veient l’aplicació pràctica en un entorn real amb infants:
ü Sobre els
vincles afectius podem observar com es creen nous vincles, com es cuiden i com es
perden i/o es rompen d’altres.
ü Les emocions apareixen
constantment en aquestes edats, tenim el model del Sr. López per orientar-nos
sobre com ajudar a desenvolupar competències emocionals.
ü La figura del
mestre, la importància que té pels infants: és un model a imitar, mereix
respecte, és accessible, proper, comprensiu, tolerant, i a la vegada també marca
límits i exigeix col·laboració per part dels infants.
ü El mestre és
una figura imprescindible a l’hora de crear resiliència i ajudar a enfocar els
problemes amb positivisme.
ü Es tracten
les relacions entre pares i fills (diferents tipus d’estils educatius), pares i
escola i nens i escola. Tots han de col·laborar entre sí per ajudar a créixer als
infants afectiva i socialment.
ü L’escola, com
crear i mantenir aquell clima de seguretat, afectivitat i potenciador de les habilitats
dels nens. El respecte que mostra i transmet vers les capacitats dels infants.
ü El període d’adaptació
i la seva importància per al infant i la seva família, els canvis que comporta.
En definitiva, és un
documental molt complet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada