Retrato de dos modelos de familia

Llegiu l’article. 

Quines són per a tu les idees més significatives de les dos tipologies que planteja.

Fes una breu reflexió sobre elles i destaca les conseqüències que , al teu parer, poden tenir per al desenvolupament futur de l’infant.

Retrato de dos modelos de familia     

Sense que estigui relacionat únicament amb la part emocional, vull destacar la idea de l’efecte bumerang (p.2). És a dir, a més publicitat d’una acció (bona o dolenta) més probabilitat hi ha de que es repeteixi. M’agrada perquè moltes vegades haurem de tenir aquest concepte present a l’hora de fer intervencions. Per exemple si un nen fa alguna cosa inapropiada i en comptes de parlar amb ell serenament i fer-li veure que no ha estat bé, li donem molta importància a allò que ha fet i el fem veure que allò ha estat una catàstrofe, el nen (potser) s’adonarà que repetint aquella conducta cridarà de nou la nostra atenció. Així anirem constantment darrera d’ells, que possiblement és el que volen, però aquesta no és la via idònia.

Una altra idea significativa és que els nens d’avui en dia tenen un alt poder de decisió a ca seva (p.2). Inclòs són els que decideixen en determinats temes, principalment suposo que en temes electrònics; tria de ordinador, telèfons,...O fins i tot en temes de decoració, perquè els pares insegurs o d’altres democràtics sembla que confien més en l’opinió dels seus fills que no pas en la seva. Potser volen enfortir l’autoestima dels fills fent-los veure que les seves decisions són importants i que es tenen en compte o directament es duen a la pràctica.

“La bona utilització dels mitjans de comunicació afavoreix el creixement cognitiu, estimula l’esperit crític i l’autonomia personal” (p.2). A aquesta afirmació jo destacaria l’adjectiu bona (utilització), els mitjans de comunicació estan fent un flac favor a la societat en general. Prevalen els continguts d’escombraries que l’únic que fan és crear estereotipus d’individus que no aporten res (o quasi res) bo a la societat, a més de fer apologia de la incultura i fomentar la frustració entre els joves quan veuen que no tots arriben a tenir a l’èxit (individual i social) desitjat.

Centrant-nos ja en els models de família presentats; l’hiperprotector i el democràtic-permissiu (p.1) dir que no només són d’aplicació dins de l’àmbit familiar pròpiament dit, sinó que les famílies també els apliquen en la seva relació amb l’exterior i, per tant, també amb l’escola. Aquests models tenen una gran influència sobre el desenvolupament emocional i del  caràcter dels infants, degut a que la família és el primer ambient de relació i el més significatiu per a ells.

Model hiperprotector (p.2): La família es preocupa principalment en la solució dels problemes que puguin aparèixer dins d’aquesta i en satisfer tots els desitjos dels seus fills. No deixen fer res als fills, són els pares els que es sacrifiquen de tot per a que no els hi falti res als seus fills. Amb el temps els fills es converteixen en éssers insegurs i totalment dependents dels pares ja que no han tingut oportunitats per demostrar i fer valer la seva autonomia. Estan acostumats a deixar-se emportar, sempre hi ha algú per treure’ls les castanyes del foc. Si ja fomentar la dependència és una conseqüència dolenta, igual d’important és el fet que els infants s’acostumen només a rebre, sense haver de fer res (només demanar) per aconseguir el que volen.

  Així doncs, ens podem preguntar: Què passarà el dia de demà quan aquests infants creixin i demanin cada vegada més coses i de més valor? Què passarà quan un dia els seus pares no puguin comprar la seva felicitat? Estarà preparat l’infant per rebre semblant cop contra la realitat? Estarà preparat per suportar la frustració de no poder aconseguir sempre el que un desitja? Personalment crec que aquests pares tindran un problema, i el seu fill un problema major i de difícil solució.

Model democràtic-permissiu (p.3): En aquests cas els pares no són els pares, són els amics dels fills. Tota la família té veu i vot quan s’han de prendre decisions familiars. Els nens des de ben petits tenen poder per sotmetre als seus pares a la seva voluntat: “Els pares d’aquest tipus...cediran a qualsevol petició dels fills...els fills exerceixen una tirania que els permet obtenir tot el que volen. Paradoxalment, les famílies democràtiques es converteixen en sistemes governats per un règim totalitari i autoritari on els fills controlen completament les decisions familiars.” (p.3). No hi ha autoritat pròpiament dita, els fills no tenen un guia, un suport, una persona adulta que faci de referent. Els infants es poden confondre i perdre pel camí, necessiten una figura model.

 

El que tenen en comú els dos sistemes és que volen evitar els problemes, els conflictes (petits i/o grans) típics, normals i naturals de qualsevol tipus de relació i d’altra banda necessaris pel correcte funcionament i desenvolupament de dita relació. Aquests pares cerquen la relació perfecta, la qual cosa deriva en una absoluta falta d’ensenyament de valors com responsabilitat, respecte, tolerància.. A més d’impedir el desenvolupament del sentit de la realitat i de la capacitat d’aprendre a controlar emocions com la ira o la frustració.

Què passa quan aquests infants arriben a l’escola i no obtenen els èxits que sí aconseguien a la llar familiar?

Doncs el que ja molts hem viscut, que els pares d’ara es posicionen a favor dels seus fills: La culpa del fracàs del seu fill sempre serà de les companyies o dels mestres. Com si els seus fills no poguessin fer res malament. Sempre hi ha excuses per no afrontar la realitat, com que el seu fill potser no és l’estudiant modèlic que esperaven o que no podrà ser metge perquè té altres habilitats.

Els pares s’enfronten a l’escola per defensar als seus fills i aquesta perd així davant dels infants el seu poder d’institució educativa.

Aquests models de família transmeten als seus fills missatges molt disfuncionals, els fan créixer dins d’un clima d’impunitat; poden fer el que sigui que mai seran culpables (de cara als seus pares clar) ni castigats. Aquesta sensació d’impunitat els allunya poc a poc de la realitat amb la qual es trobaran tard d’hora i llavors s’adonaran que tots els actes tenen conseqüències. Potser en aquest moment cerquin ajuda però no sabran a qui dirigir-se, a ca seva no el podran ajudar ja que ha set la seva pròpia família qui ha permet aquest desviament i/o descontrol.  

No obstant això, sempre hem d’oferir ajuda i donar-la quan ens la demanin. Les pautes són clares, però no fàcilment aplicables quan les persones duen una rutina:

Posar límits i regles als infants (i als adults) és imprescindible perquè puguin aprendre a desenvolupar i experimentar la seva autonomia.

Els fills han de rebre només allò que es mereixin (premis o càstigs), com a conseqüència de les seves accions.

Els pares són pares i una de les seves funcions és la d’educar. (No tinc cap dubta que totes les famílies ho fan de la millor manera que saben).