Reflexió final

I per acabar...una reflexió final como no podia ser d’altra manera. La veritat és que sembla que fa molt poc quan vaig començar amb aquesta assignatura. Tinc la sensació que el temps ha passat massa ràpid. Just ara que començava a interioritzar-ho tot: el procés d’acomodació i assimilació ha arribat, a la fi!

Al febrer, la veritat és que em sentia molt expectant. Al 2011 no vaig poder cursar-la per temes laborals i enguany sí que podria dedicar part del (poc) temps de que disposo a aprendre i a reflexionar sobre certs temes, que per altra banda, m’he adonat que els tenim un poc infravalorats. Començant per jo, bé, concretem, l’antic jo.

Ja a la presentació vaig comentar que tenia una percepció d’una societat que promou l’egoisme i la competitivitat. Aquest pensament encara ho mantinc. Però, al menys som conscient que sí podem incidir sobre aquesta, posant un petit gra de sorra, molt poc a poc sí, però el canvi arribarà.

Us podeu preguntar com he arribat a aquesta conclusió. Bé, us ho explicaré:

Abans de començar aquest “desenvolupament i educació emocional” no tenia molt clar com funcionaven i afectaven els estats emocionals a les persones, perquè algunes persones són tan emocionals i d’altres, pel contrari, semblen no tenir cor. Pensava que perquè sembla que per algunes persones és més fàcil deixar-se emportar per la corrent, que lluitar per millorar la seva situació (laboral, social, econòmica), i la de la seva família. La premissa és bàsica, però he descobert que no és gens fàcil. I en aquest punt, com a molts altres, el paper dels mestres és fonamental.

Al llarg del curs, he despertat, les emocions, allò que per molts d’homes (sobretot) sembla un tema tabú, poden arribar a controlar la nostra vida. Quin descobriment! I a determinats sectors ni es parla, per tant, no es tracta acuradament! Bé, amb controlar m’estic referint a modelar i determinar el nostre caràcter; a ser més o menys impulsiu, fet que condiciona a la seva vegada, a la forma d’establir relacions (vincles) amb la resta de persones. En aquest tema, nosaltres, futurs mestres i l’escola com a institució tenim molt a dir: hem d’afavorir i apostar per una bona educació emocional: desenvolupament d’habilitats i competències emocionals i de la pròpia intel·ligència emocional. Per tenir èxit, ens hem de recolzar amb les famílies i, aquestes amb l’escola i els mestres. Cap de les dos figures ha de tenir por a demanar ajuda, consell o simplement opinar sobre el que pensa i observa que està passant amb el seu fill i al voltant d’aquest. En cas contrari, sinó hi ha aquest suport recíproc necessari, les possibilitats d’èxit disminueixen molt.

A part de les emocions, un terme que ja forma part de la meva consciència crítica, és el de resiliència. Quan em demanava perquè algunes persones no lluiten més, ho feia des d’un punt de vista objectiu, sense tenir en compte variables tan importants a les vides de les persones com: l’educació rebuda, la infància viscuda, l’educació emocional, els vincles afectius (si han tingut o no, i de quina manera) i altres condicionants que determinen la nostra conducta. Poc a poc, he descobert que jo, personalment, soc una persona molt resilient (fins ara), o que tinc molta capacitat de resiliència. I com tantes altres coses a la vida, quan tenim una cosa, pensem que la resta també ho té. I no és veritat. Aquest ha set per jo el major descobriment d’aquesta assignatura. Si ja la vida és difícil, la situació actual empitjora per moments, i a més, els infants tenen la mala sort de no néixer i créixer en un entorn no adequat a les seves necessitats, estan venuts...Com podem ajudar-los? Crec que fomentant la capacitat de resiliència, ja que ens ajuda a tots. No només per les situacions extremes, en els pitjors escenaris (que també), sinó que sobretot, a tots els nivells. Ja que la intensitat amb la qual un fet ens afecta depèn molt de la persona, és una mesura molt subjectiva. La resiliència ens ajuda a mirar cap endavant, a tenir esperança, a veure, a cercar i a trobar una sortida.


Així doncs, emocions, resiliència, família i escola han d’anar sempre de la mà. Realment, ha set un aprenentatge molt positiu, per la possibilitat d’aplicació real i directa dels coneixements i els seus efectes, que ens milloren com a persones. Només amb millors persones, podem aconseguir una societat millor.

http://tinyurl.com/7xv8bbq

Per acabar, i mirant al futur, queda clar que això només ha estat una passa al davant, un primer contacte que m’ha ajudat a descobrir un nou món, ara falta aprofundir dins d’aquest  desenvolupament i educació socioemocional. Durant l’assignatura hem treballat molt de referents, contem amb una bona base que s’ha d’expandir. Personalment, aquest estiu penso fer una recerca sobre els treballs d’en Jorge Barudy i d’en Boris Cyrulnik, així com llegir el bestseller d’en Goleman (sobre intel·ligència emocional). No es tracta de convertir-nos en experts de la matèria en quatre dies, som de la opinió de traçar un camí, i a poc a poc (més o menys depenent de la situació) seguir caminant, sense aturar-me. 

Paff el drac màgic

Paff el drac màgic és una cançó infantil molt trista, quasi tant com la d’en Marco.

La cançó  ens presenta en Paff, un drac màgic que vivia al fons del mar, però que sols s’avorria molt i sortia a jugar. Va conèixer a un nen, es van fer amics i varen compartir moltes coses i moments junts. Però, els dracs viuen per sempre i els nens creixen, així que un dia el nen va partir sol. El drac es va quedar sol i molt trist. Se’n va tornar al fons del mar.

Amb aquesta cançó, que trobo molt trista, podem fer reflexionar als nens sobre els següents aspectes:

No podem viure aïllats, som animals socials, per tant, hem de viure i compartir espais i moments amb altres persones, podem gaudir de la companyia.

El nen troba en el drac (adult) una figura de referència, de guia, li dóna seguretat, afecte, companyia i a la vegada acompanya. S’enfronten a situacions difícils (pirates), però al final surten endavant (resiliència).

Al final el nen creix, fet que implica la necessitat de descobrir món, tornar-se més autònom, d’establir nous vincles i de canviar la dependència de la relació.

Personalment, es podria suavitzar la cançó indicant que el nen de tant en tant visita al seu amic Paff. D’aquesta manera, els nens podrien veure que els vincles afectius forts resisteixen al temps si els cuidem.

És una bona cançó per treballar i fer reflexionar sobre les emocions i els vincles. Al llarg de la cançó, es presenten dos personatges que es troben sols. Es coneixen i des de aquell moment són més feliços (viuen en companyia, en societat); ja no estan sols i poden compartir experiències. Per arribar a aquell punt, han hagut de trobar-se i de crear aquella relació tan especial (vincles afectius), malauradament al final de la cançó descobrim que també es poden trencar, i quin impacte tenen sobre les persones. No obstant, és una altra pasa en el creixement humà. És inevitable. 

Resiliència

La resiliència, un terme que totes les persones hauríen de conèixer i tenir molt present:
Segons la Real Academia de la Lengua Española (R.A.E.):

resiliencia.

1. f. Psicol. Capacidad humana de asumir con flexibilidad situaciones límite y sobreponerse a ellas.

2. f. Mec. Capacidad de un material elástico para absorber y almacenar energía de deformación.

Segons la Enciclopèdia Catalana:

resiliència

[enseny i psic] Resistència a les adversitats que manifesten algunes persones, infants i joves, que evolucionen favorablement malgrat haver estat sotmeses de manera continuada a estímuls negatius.

“En situacions de guerra, abandonament familiar, maltractaments, abusos infantils o altres en què l'equilibri emocional i la salut mental es troben amenaçats, aquestes persones desenvolupen recursos extraordinaris d'adaptació que els permeten suportar-les i superar-les. Tot i haver estat considerada com una reacció patològica, actualment es veu com un mecanisme de protecció enfront de l'estrès. Psiquiatres europeus com Boris Cyrulnik i Stefan Vanistendael han explicat i difós el concepte. A partir del 1970, als Estats Units aparegué la denominació personalitat resistent (hardiness) aplicada al mateix fenomen. Se li reconeixen els components de sentit de compromís, control dels esdeveniments i repte. I es posa de manifest la importància de l'ajuda i acceptació social, l'afectivitat, l'autoestima i el sentit de l'humor.”

La resiliència o la capacitat per adquirir-la és un dels objectius que tot mestre ha de tenir sempre present en el dia a dia. Qualsevol nen pot estar sofrint maltractament, pot sofrir mancança de confiança en sí mateix, o una autoimatge negativa.

A la nostra professió, entre d’altres cent tasques, hem de proveir, injectar als nens de positivisme, hem d’aconseguir que el facin seu, com una part del seu caràcter, que no tinguin por a enfrontar-se a les difícils situacions que la vida ens presenta i aprendre a sortir endavant.

Per això, és tan important establir vincles afectius amb els infants, proporcionar un clima de seguretat, ensenyar que tots cometem errors i que aquests formen part de la vida. Que a cap persona li agraden els problemes, però que formen part de la vida i que, per tant, és millor estar preparat per afrontar-los.

Els infants han d’aprendre a agafar distància de les coses per poder descobrir altres solucions, sempre hi ha, però potser estan tan prop del problema que les branques no els permeten veure el bosc sencer. Han de sortir de vegades de l’egocentrisme que ens caracteritza i concentrar-nos més en trobar una solució i no tant en el problema en sí.

Un altre factor que hem de treballar és la perseverança, la capacitat de treballar fins que aconseguim el que ens hem proposat, sense rendir-nos. Els nens han de comprovar que amb esforç i constància els resultats arriben, i de pas, milloren la seva autoestima i confiança.

La resiliència no és un terme baladí, aquesta capacitat per adquirir-la és un dels objectius que tot mestre ha de tenir sempre present en el dia a dia. Qualsevol nen pot estar sofrint maltractament, pot sofrir mancança de confiança en sí mateix, o una autoimatge negativa. I, treballant-la podem ajudar als infants a saber sortir endavant.

Sobre la resiliència:

“son aquellos (niños) que se doblan, pero que no se parten.”

Alicia Banderas

Bon tracte

En aquest vídeo es recopilen de manera ràpida i senzilla la majoria de les principals necessitats dels infants:

Atenció – Temps – Sinceritat – Educació – Orientació -  Estímul - Respecte   Amor

Per donar un bon tracte i seguint en Jorge Barudy, els infants tenen:

  o   Necessitats fisiològiques.

  o   Necessitats de vincles afectius segurs i continus.

  o   Bon tractre:

ü  Necessitat de vincles.

ü  Necessitat d’acceptació.

ü  Necessitat de ser important per l’altre.

  o   Necessitats cognitives:

ü  Necessitat d’estimulació.

ü  Experimentació.

ü  Reforç.

  o   Necessitats socials:

ü  Comunicació.

ü  Consideració.

ü  Estructures.

  o   Necessitat de valors.

No puc entendre com és possible que encara avui (2012), i lo pitjor és que segur que durant molts d’anys, estiguem parlant de les necessitats dels infants des d’un punt de vista de la seva protecció. Com pot haver persones que puguin infringir dany físic o psicològic als infants? Quina mena de societat tenim? Com hem arribat a aquest punt?

Sobre determinats aspectes, potser la societat no pot incidir amb la suficient força com per fer-los canviar de conductes, però com pot la societat (tots nosaltres) respondre tard i de vegades mal per atendre el dret a una vida digna dels infants?.

Els tres aspectes que planteja en Jorge Barudy al document “La integración escolar como parte de un modelo de protección infantil basado en la promoción de la resiliència” em semblen capitals. I crec, que les autoritats haurien de fer cas, al menys de tenir en compte, les seves indicacions.

En J.Barudy ens diu que les intervencions de protecció més adequades són aquelles que s’organitzen a partir de tres pilars:

     1)   La evaluació de les competències parentals.

     2)   La evaluació del dany dels nens i nenes víctimes de maltractament.

    3)   La cura i l’autocura dels professionals que treballen en els programes de protecció   infantil.

Sobre els tres es treballa en l’actualitat, però el que per jo destaca de les seves indicacions és el punt 1. Un aspecte que sempre m’he preguntat i amb el qual estic d’acord: les competències parentals.

No tothom està preparat per ser pare i, per tant, no tothom hauria de tenir el dret de ser pare. És una afirmació que pot resultar molt polèmica, ja que atenta directament contra les llibertats i els drets de les persones. Però és que, de vegades ens oblidem que si tenim drets, també tenim obligacions, i el no compliment d’aquestes obligacions comporta conseqüències, traduït: algú ho paga. I el que no podem tolerar, és que ho pagui un infant.

Com pot tenir una persona dret a tenir un fill sense poder garantir que donaràs resposta 

a les seves necessitats bàsiques? Parlo d’amor, d’afecte. No hauria de ser una obligació poder demostrar que aquella persona està preparada i/o té o té intenció d’adquirir els recursos necessaris per poder atendre les necessitats dels infants?

I quan un maltractador és reincident, quantes vegades ha de demostrar que no té solució? Que no canviarà? Com diu J.Barudy: “en muchos casos un apoyo social, educativo, y terapéutico, permite que estos padres desarrollen competencias para hacerse cargo de la atención de sus hijos sin volver a dañarles...También, he tratado de ayudar, sin resultados, a padres y madres cuyas personalidades estaban tan dañadas que ya no le quedaban recursos para considerar a sus hijos como semejantes...Este grupo de padres, no pueden, a pesar de la ayuda que se les aporta, desarrollar las competencias necesarias para cuidar y respetar a sus hijos”.

Per tant, les competències parentals haurien de ser un tema present i d’actualitat constant a nivell social per la importància i els efectes directes que tenen sobre els infants el fet d’adquirir-les o no. En la majoria dels casos amb ajuda es poden aconseguir, doncs anem a facilitar dita adquisició. Quan no es pugui, s’hauran de prendre decisions ràpides perquè afectin el menys possible als infants.

Documental Être et avoir (Ser i tenir)

Être et avoir (Ser i tenir) és un documental de caire educatiu que ens apropa i mostra el dia a dia d’uns infants, de diferents edats, dins (i un poc fora) d’una escola d’un petit poble francès.

Comença amb una camioneta que es va aturant per recollir infants i dur-los a l’escola del poble. També es veu una parella de nens agafats de la mà, deuen ser germans.

Una vegada dins de l’aula, ens adonem de la heterogeneïtat d’aquest grup. Hi ha nens de diverses edats fent diferents activitats. Un fet que m’ha cridat molt l’atenció és la marcada diferència dels ritmes d’aprenentatge dels infants. A les diferents assignatures hem parlat molt, i tots ho tenim interioritzat i som conscients que els hem de respectar, que cada nen és diferent però és que al vídeo es plasma tot allò del que parlàvem. Ho podem veure amb imatges: hi ha nens més nerviosos, altres més concentrats, uns van poc a poc, altres acaben les  tasques abans i fan preguntes... Cada nen, cada persona, és única.

Arriba un moment on una nena demana si es troben a la tarda o al matí. El mestre en comptes de donar la resposta, que seria el camí més senzill, li fa preguntes per fer-la reflexionar i perquè ella mateixa ho pugui deduir. Fa preguntes del tipus: hem dinat ja?, què va desprès del dinar la tarda o el matí?.

Un aspecte que m’ha impactat és que al principi el Sr. López sembla molt autoritari, tots els alumnes es dirigeixen al mestre com a senyor. Abans de seure a les cadires esperen que el mestre els hi doni permís: “sentaos, por favor”. Inclús, hi ha un moment on fa repetir a un infant un parell de vegades la resposta a la seva pregunta fins que la va acabar amb un “sí, senyor”. Sense entrar en debats, al principi he pensat que era un terme massa estricte, que es trobava fóra de lloc, però potser el vídeo és una mica antic o simplement els modals o com mostrar respecte vers als adults a França s’ensenya des de ben petits i amb aquestes tècniques. Una altra actitud massa estricta baix el meu parer, ha set quan al mateix nen no l’ha deixat sortir al pati fins que no hagués acabat de pintar el dibuix. Una vegada més, ha fet reflexionar al nen sobre perquè havia dit que l’acabaria abans del pati i no havia complert amb la seva part. Potser és una bona manera d’establir límits i que aprenguin a ser responsables, però al vídeo la situació semblava un poc freda. El mestre ha parlat amb el nen, i li feia preguntes sobre els motius pels quals anava a l’escola, per fer-li veure que no podia ser només per jugar, que també anava per aprendre coses, adquirir coneixements i desenvolupar habilitats. Al final semblava que el nen assentia i reflexionava sobre aquestes paraules.

Dins de les activitats fan des dels clàssics dictats, passant per pintar fitxes, experimentar amb aliments (ous, farina), cuinar creps fins a baixar a tota velocitat amb trineus per unes bardes que es trobaven prop de l’escola. La cooperació entre grans i petits està molt present a quasi totes les activitats.

A un moment del documental, dos alumnes grossos s’han barallat i el mestre els hi demana explicacions. No per retreure el seu comportament (que també), sinó sobretot perquè reflexionin i parlin entre ells dels motius pels quals han arribat a aquell punt. Al final es tractava d’una explosió d’emocions, un d’ells de tant en tant feia comentaris a l’altre que no li agradaven, així que un dia mentre jugaven a mesurar les seves forces va esclatar la ràbia d’un d’ells i es van barallar. L’abordatge d’aquesta situació per part del mestre ha facilitat que els nens desenvolupin les seves competències emocionals, segurament la pròxima volta serà més conscient i capaç per controlar la impulsivitat, han aprés a tenir cura d’ells mateixos i dels seus companys, i sobretot, que quan un es sent ofès, ha d’avisar a la persona que ofèn per sinó s’ha adonat del mal que està fent: “decir una palabra bonita o fea es fàcil, però puede herir, hacer daño”. Per acabar la reflexió, els demana si poden acabar amb aquell comportament, els involucra ja que són ells els implicats directament i sense voler-ho, estan donant un mal exemple de comportament als petits indirectament. Per tant, han de ser amics (que ja ho eren) i treballar junts.

El paper de la família també es tracta al vídeo, un dels nens grossos per la tarda, col·labora amb la seva família a l’hora de donar el menjar a les vaques que tenen, a un altre moment es veu com prepara el sopar per la seva germana i per ell. Quan comença a fer els deures de mates que té pendents per fer a casa rep l’ajuda de la seva mare. Els seus mètodes no són molt ortodoxes, li demana més concentració perquè ho faci bé i no s’equivoqui, l’amenaça amb donar-li clatellots tot embolicat dins un ambient familiar molt unit. També fan acte de presència dos oncles, els quals de fet, ajuden també. Tota la família o un gran nombre d’ells participa i ajuda a l’infant. Els deures no acaben a l’escola ni són únicament una tasca de l’infant.

A un altra llar, una nena que no parla molt, també rep el suport de la seva mare. La nena va molt avançada en llengua però li costen les matemàtiques. Aquesta mare demana suport a la seva vegada al mestre, hi ha aquest acompanyament de l’infant entre totes dues figures de referència: mestre i família, estan connectats per un nexe comú, l’infant.

L’escola, en aquest cas donat que només hi ha un mestre, el Sr. López és l’encarregat d’ensenyar als petits hàbits d’higiene, disciplina, respecte, fomentar la seva creativitat, l’autoestima i autoconfiança, de transmetre habilitats per a la vida i ajudar-los a aprendre controlar les emocions. Els nens reconeixen i són conscients de la figura d’autoritat que representa el mestre, a la vegada que perceben l’afecte, és a dir, el senten lluny i a la volta prop. L’afecció en aquesta classe és molt grossa.

Les vacances queden prop, i aprofiten per fer un diàleg sobre el que faran en el futur. A més, alguns dels companys canviaran d’escola al haver de canviar de cicle. Parlen de la necessitat de crear nous vincles i per tant, de que alguns es poden rompre o debilitar per falta de contacte, la qual cosa és inevitable. Es fa un silenci a l’aula, alguns es posen tristos davant aquesta possibilitat, no havien caigut no eren conscients que estan creixent i que el món cada vegada és més gros i s’amplia a marxes forçades. Prop del final, fan una visita al nou centre que acollirà als infants més grossos el proper curs. Viatgen quasi tots, grans i petits, per donar suport. Es passen tot el dia familiaritzant-se amb el centre i alguns dels mestres. D’aquesta manera s’afavoreix l’adaptació i el canvi no és tan brusc. Però no tot són notícies tristes, també arriben nous estudiants a l’escola del poble que necessiten crear vincles i sentir-se protegits.

A un altre moment un nen que vol obrir la porta per sortir fora de l’escola és espitjat per altre. De seguida es dirigeix a parlar amb el mestre acompanyats d’amics que el donen suport. El mestre es mostra accessible, raona els fets hi fa reflexionar al que ha espitjat sobre si a ell li agradaria que l’espitgessin i que li demanés perdó. Aquesta seguretat que tenen els infants per recórrer al mestre, de fomentar l’empatia, i desenvolupar estratègies per resoldre i afrontar els problemes els està ajudant a fomentar la capacitat de resiliència. Més endavant, el mestre seu amb un infant per parlar sobre la malaltia del seu pare, aquest comença a plorar. El mestre l’accepta i en cap moment el convida a deixar de plorar (ja que és una actitud normal i no una mostra de debilitat). Sí vol que exterioritzi els seus tremors i pors, que parli sobre ells amb altres persones, que comparteixi allò que sent. Li dóna esperança i el fa veure que les malalties formen part de la vida i que hem d’aprendre a viure amb elles. Aquesta actitud de recolçament, proximitat, esperança i actitud vers el futur afavoreix també aquesta capacitat de resiliència.

El mestre també té el seu protagonisme personal, comenta que el seu pare era un immigrant espanyol i que ja sabia de petit que volia ser mestre. Quan anava a l’escola sempre estava ajudant als companys. Els seus pares volien que estudiés, que no fos agricultor com ells. Van fer un gran esforç econòmic per poder pagar els estudis del seu fill, la qual cosa el va motivar també. Aquesta delegació dels pares sobre el futur del seu fill (has de ser diferent a com som nosaltres) el podrien haver condicionat i dirigit la vida, privant-lo de fer el que ell realment volgués fer, però com comenta el mestre, ell gaudeix amb els infants. I ser mestre, és el que desitjava, per tant, no el van desviar del seu somni.

Com a conclusió, recomano el visionat d’aquest vídeo documental perquè mostra la realitat escolar i un poc familiar d’uns infants en edats primerenques, la qual cosa ens ajuda a millorar la nostra futura tasca docent. Però, sobretot ho recomano perquè al documental es tracten tota una sèrie de temes que hem estudiat, a l’assignatura de desenvolupament emocional, de manera directa i real, facilitant-nos la comprensió d’aquests i veient l’aplicació pràctica en un entorn real amb infants:

 ü  Sobre els vincles afectius podem observar com es creen nous vincles, com es cuiden i com es perden i/o es rompen d’altres.

 ü  Les emocions apareixen constantment en aquestes edats, tenim el model del Sr. López per orientar-nos sobre com ajudar a desenvolupar competències emocionals.

 ü  La figura del mestre, la importància que té pels infants: és un model a imitar, mereix respecte, és accessible, proper, comprensiu, tolerant, i a la vegada també marca límits i exigeix col·laboració per part dels infants.

 ü  El mestre és una figura imprescindible a l’hora de crear resiliència i ajudar a enfocar els problemes amb positivisme.

 ü  Es tracten les relacions entre pares i fills (diferents tipus d’estils educatius), pares i escola i nens i escola. Tots han de col·laborar entre sí per ajudar a créixer als infants afectiva i socialment.

 ü  L’escola, com crear i mantenir aquell clima de seguretat, afectivitat i potenciador de les habilitats dels nens. El respecte que mostra i transmet vers les capacitats dels infants.

 ü  El període d’adaptació i la seva importància per al infant i la seva família, els canvis que comporta.  

En definitiva, és un documental molt complet.

Activitat Caixa de convivència

La meva activitat consisteix en una adaptació de Tira i emociona’t, que podríem anomenar Tira, emociona’t i endevina’m. El funcionament de l’activitat comença de la mateixa forma que l’activitat original. Un nen llança el dau de les emocions i el dels objectes. Fa una representació de la emoció i els companys l’han d’endevinar. Una vegada ha acabat i abans de ser valorat pels companys i quan el temps ho permeti, es podria incloure la meva adaptació.En aquesta segona part, es tracta de que els infants asseguts obrin un debat/diàleg per tal d’aclarir i saber què ha passat i, per tant, què ha provocat  l’estat d’ànim d’aquell nen/a.En primer lloc, el nen que actua ha imaginat la situació i sap perquè està trist, alegre,... (la causa està relacionada directament amb el dau dels objectes que ha llançat juntament amb el de les emocions). A continuació, la resta fa preguntes i aquest respondrà amb un sí o no per ajudar-los a descobrir perquè es troba d’aquella manera.

Una vegada l’han descobert, la mestra ajudarà als infants perquè es facin preguntes i dialogar sobre les actuacions, actituds i comportaments que han format part de la situació inventada. Demanarà si els personatges han actuat de manera correcta o no, i per què? Com hauríem d’actuar nosaltres? Com ens sentiríem si ens ho feren a nosaltres? Com ens hem sentit abans i després de saber que l’havia passat al nostre amic?. Es pretén obrir un nou diàleg que convidi a reflexionar sobre els nostres actes.L’objectiu d’aquesta activitat és que els nens puguin veure, experimentar i comprovar  la relació causa-efecte que tenen determinades actituds i comportaments que tots realitzem i que poden afectar directa o indirectament a tercers, per tal d’afavorir conductes prosocials (cooperació, amistat, resolució de conflictes, ajuda...) i intentar que siguin conscients dels efectes negatius que tenen d’altres.

A continuació us deixo la fitxa de l'activitat:

Tira, emociona't i endevina´m

I una ajuda orientativa sobre com fer els daus de les emocions i dels objectes:(Font: http://www.xtec.cat/web/projectes/196)

Material per fer el dau de les emocions i el dels objectes

Si voleu investigar un poc més i agafar més idees per treballar les emocions, la identitat, el grup classe,... visiteu la web Xtec.cat.

Caixa de convivència

    Fes un recorregut  i familiaritza’t amb els materials que trobaràs en la carpeta: la caixa de   les emocions i la seva guia didàctica.

Tria una de les activitats i explica als teus companys:

·        Per què l’has triat?

M’ha agradat el fet de tractar les emocions. En un primer moment havia triat el “Dòmino emocions cares”, però considero amb l’activitat “Tira i emociona’t” es treballen les emocions de manera molt més directa. Amb aquesta activitat es pretén ajudar als nens en el seu desenvolupament emocional millorant la seva expressió emocional.

·        Quins aspectes vols treballar amb aquesta activitat?

Vull treballar aspectes relacionats amb la capacitat d’expressió emocional dels infants; com ara aprendre a reconèixer les emocions, identificar-les, distingir-les dins d’un ampli ventall i poder expressar-les. Considero fonamental que els nens aprenguin a reconèixer i a expressar les emocions que poden sentir ells mateixos o que poden manifestar les persones que hi són al seu voltant. Amb activitats d’aquest tipus cerquem que els infants es puguin relacionar i desenvolupar d’una manera sana i autònoma dins de la societat.

·        En què consisteix?

Els nens han de fabricar un dau. Cada cara del dau té una imatge on es pot veure una persona expressant una emoció. Tots els infants han de llançar el dau i fer una imitació de l’expressió que hagi sortit. La resta de nens una vegada finalitzada la interpretació poden votar si consideren que el seu company l’ha fet bé o no aixecant una targeta de color verd (bé), una de color taronja (no tant bé) o de color vermell (gens bé).

·        Què necessites per a dur-la a terme?

Un munt de nens disposats a jugar i aprendre, un dau on les cares representin persones expressant diferents emocions: por, tristor, alegria, enuig, estima i sorpresa, per exemple.

Per decidir si l’actuació ha estat acurada els nens empraran cartolines de colors: verd, taronja i vermell. També emprarem estisores per retallar-les i fer les targetes.

Educació emocional

Núria Alart presenta un recull d’informació sobre el Tema 1: Emocions.E Emocional Tutoria I Teatre

 

View more presentations from Nuria Alart

Al principi l’autora ens parla de les emocions des de diferents dimensions: neurofisiològica, comportamental i cognitiva. També es classifiquen les emocions en positives i negatives, però com ja hem tractat a classe, les negatives (por, ira, tristesa) ho són més per percepció social que per sí mateixes. Personalment no crec que siguin negatives, tenen la seva funció i són necessàries tant per la supervivència com pel nostre propi desenvolupament. Si sofrim mancança (puntual) de por, ira o tristesa, potser no podem conèixer els nostres límits i ens podrem posar, en el futur, en perill inconscientment.

Núria Alart aposta per un desenvolupament emocional adequat. Per complir aquest objectiu és necessari rebre una bona educació emocional, basada en competències emocionals. Les quals, segons Rafael Bisquerra Alzina, són:

          1.    Consciència emocional.

          2.    Regulació de les emocions.

          3.    Autonomia personal.

          4.    Intel·ligència interpersonal i habilitats socials.

          5.    Solució de conflictes, habilitats de vida i benestar.

Un dels objectius és, com hem comentat, el desenvolupament emocional; l’adquisició o perfeccionament de la intel·ligència emocional. Aquesta, segons en Mayer i Salovey (1997:10) la defineixen com: “la intel·ligència emocional inclou l’habilitat de percebre amb precisió, valorar i expressar emocions; l’habilitat d’accedir i/o generar sentiments quan faciliten pensaments; l’habilitat de comprendre l’emoció i el coneixement emocional, i l’habilitat per regular les emocions per promoure creixement emocional i intel·lectual”.

També se’ns parla sobre la importància d’aprendre i adquirir habilitats socials. Un dels principals promotors i afavoridors de conductes prosocials són els centres educatius,  els quals haurien de treballar mà a mà amb les famílies. Per treballar-les, la empatia i l’assertivitat són dos de les capacitats que més primerencament s’han de treballar, a fi d’aportar a la societat persones assertives; persones que sense ofendre opinen i defenen els seus punts de vista. Relacions personals que no es veuen, per desgràcia, darrerament a la nostra societat, on a l’hora de debatre o parlar obertament abunden més les desqualificacions i el passotisme (relacions passives i agressives), i en menor grau el respecte a la diversitat d’opinions.

Segons la enciclopèdia.cat, entenem per:

Assertivitat: [enseny i psic] Capacitat personal d'expressar els sentiments, les emocions o els pensaments propis de manera positiva, lliure i amb seguretat, sense negar els drets dels altres i sense que els altres vegin en aquestes expressions conductes agressives.

Empatia: [psic] Facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d'identificació amb l'objecte, el grup o l'individu amb el qual hom es relaciona.

En resum, el treball de les emocions és una feina que es pot dur a terme a qualsevol edat, en espacial a infantil. És una tasca de primer grau per formar persones actives, segures, que no tinguin por a parlar, a expressar el que senten  i que sàpiguen interpretar i comprendre a l’aliè. Per la seva part, el mestre també ha de ser competent en aquest àmbit per la qual cosa ha de rebre formació constant/periòdica. A la nostra societat actual de la informació, les escoles haurien d’apostar més pel (bon) desenvolupament emocional i social dels infants, i, conseqüentment de la societat en general, que no pas en l’aprenentatge de dades i informació que poden trobar a les xarxes amb la mateixa facilitat que les obliden.

Esos locos bajitos

La cançó d’en Joan Manuel Serrat esta dedicada als infants i als seus pares. Als versos d’en Serrat trobem idees molt importants, ens hauríem d’aturar un moment per prendre consciència dels mateixos.

Podem sentir com canta “Nos empeñamos en dirigir sus vidas sin saber el oficio y sin vocación". Per tant, el fet de ser pare no implica ser un bon pare. El que a jo em transmet és que per ser un bon pare cal una conscienciació profunda i una voluntat firma per adquirir les habilitats necessàries per desenvolupar aquest rol de la millor manera possible.

Un altre dels versos diu que “y a los que, por su bien, (dicen) que hay que domesticar”. Entenc que es refereix a educar-los en uns valors i normes socials adients. Els pares han d’establir un vincle afectiu amb els petits i afavorir el seu desenvolupament físic, psicològic, emocional i social. Seguint amb aquesta idea escoltem “que eso no se hace, que eso no se toca”, són consignes que dóna per afavorir el desenvolupament i poder dur a terme aquesta comprensió i acceptació de normes socials. Això sí, no n’hi ha prou només amb prohibir, facilitant al nen les explicacions corresponents podrà comprendre el perquè de les coses. En aquest cas per quin motiu no es pot fer ni tocar allò. D’altra manera tornarà a caure en el mateix error.

“Cargan…con nuestros rencores y nuestro porvenir,… Les vamos trasmitiendo nuestras frustraciones”. Aquestes paraules posen de manifest el terme delegació adoptat per en Jorge Barudy; es refereix al conjunt de projectes i expectatives que es creen i depositen els pares sobre els seus fills. De vegades, inclús abans de néixer, els pares ja han decidit la professió que tindran els seus fills. Aquestes delegacions involuntàries per part dels infants els poden crear greus trastorns, sobretot si el nen vol viure la seva pròpia vida, i aquesta entra en oposició directa amb la que els pares havien planejat.

Per fer entrar en raó als pares, i tornar a fer reflexionar als oients, en Serrat entona “Nada ni nadie puede impedir que sufran, que decidan por ellos, que se equivoquen, que crezcan y que un día nos digan adiós", aposta per deixar que siguin els propis infants, aquestes personetes, però persones al cab i a la fi, els vertaders autors de la seva pròpia biografia, que siguin ells els encarregats d’escriure la seva vida. La feina dels pares i de la societat en general, serà la de vetllar per la seva seguretat, de fer de guia, d’acompanyants, oferir sempre la nostra ajuda... Però mai hem de voler que visquin una vida que no els correspongui, com seria la vida que algú ha dissenyat per ells.  Hem de propiciar que siguin persones autònomes, independents i crítiques.

La cançó no l’havia sentit mai, però he de dir que m‘ha semblat molt encertada i didàctica.

Aquí us deixo la lletra sencera de la cançó:

A menudo los hijos se nos parecen,
y así nos dan la primera satisfacción;
ésos que se menean con nuestros gestos,
echando mano a cuanto hay a su alrededor.

Esos locos bajitos que se incorporan
con los ojos abiertos de par en par,
sin respeto al horario ni a las costumbres
y a los que, por su bien, (dicen) que hay que domesticar.

Niño,
deja ya de joder con la pelota.
Niño,
que eso no se dice,
que eso no se hace,
que eso no se toca.

Cargan con nuestros dioses y nuestro idioma,
con nuestros rencores y nuestro porvenir.
Por eso nos parece que son de goma
y que les bastan nuestros cuentos
para dormir.

Nos empeñamos en dirigir sus vidas
sin saber el oficio y sin vocación.
Les vamos trasmitiendo nuestras frustraciones
con la leche templada
y en cada canción.

Nada ni nadie puede impedir que sufran,
que las agujas avancen en el reloj,
que decidan por ellos, que se equivoquen,
que crezcan y que un día
nos digan adiós.